Quan t’atures una mica i sents que el món ho fa amb tu. Potser no ets amant de la platja però veure i sentir el mar et relaxa. Té aquella cosa que fa pensar, plantejar-te coses, prendre decisions transcendents que semblen fermes i que després es desdibuixen i acaben en res. Aquell moment de revelació el vius com si de sobte trobessis l’elixir de la vida, pensant que ara ho aconseguiràs i sense ser conscient que l’endemà, la rutina i els nervis del dia a dia se t’enduran per davant i tot continuarà igual. Els camins de ronda ens ofereixen aquell paisatge, aquella pau i aquella mica de moviment que ens ajuda a fer un petit reset sense agafar avions ni marxar massa lluny de casa. Tenim una xarxa cada cop més marcada i consolidada. I de vegades oblidem aquesta petita joia. Caminar-los és, potser, una manera de tornar a nosaltres mateixos. D’anar posant ordre als pensaments al ritme de les passes, de deixar que el vent i la sal facin neteja on la pressa i les preocupacions s’hi han anat acumulant. Hi ha trams on la roca sembla parlar-te, on el soroll de les onades t’omple d’una calma estranya, gairebé antiga.
És curiós com, sense adonar-nos-en, el mar ens torna una mena de perspectiva. Ens recorda que tot canvia, que res no és fix. Potser per això agrada tant tornar-hi: perquè, sense paraules, et posa al teu lloc, et fa petit però no insignificant. Potser no hi ha grans revelacions, només petits instants de claredat. Però és en aquests moments, quan el món sembla suspendre’s per uns segons, que t’adones que algun dia ho hauràs de fer, algun dia hauràs de tenir la valentia de posar en pràctica aquella decisió que saps que és encertada però que va durar només uns instants. I així passem els dies, mentre la rutina ens atropella i se’ns endú per davant.
Lo más leído
Lo último