Lax'n Busto i l'adolescència

Suposo que tots tenim aquell o aquells grups de música que, quan en parlem, sembla que hagin desaparegut i tornin com una sorpresa. Però en el cas de Lax’n’Busto, la realitat és que mai no han deixat de ser-hi. Han estat allà, tocant, fent concerts, mantenint la flama viva. El que fa especial aquest retorn és la tornada recent de Pemi Fortuny, la veu i ànima que molts associem amb l’època daurada de la banda.

Quan sona Llença’t és impossible no viatjar directament als passadissos de l’institut, a les carpetes plenes d’adhesius, a aquella sensació confusa de voler-ho tot i no saber per on començar. Aquella cançó —aquell disc, per ser exactes— va petar en un moment en què els de la meva generació teníem més impuls que direcció, i encara avui conserva tota la força.

Lax’n’Busto no són un grup que hagi de reinventar-se cada dos per tres. La seva vigència ve de formar part d’una memòria col·lectiva que encara ens parla. El seu so no busca ser modern, sinó veritable i honest. El retorn de Pemi ha estat la peça que faltava perquè el puzzle tornés a encaixar, una oportunitat per connectar amb aquell passat que no volem oblidar. No es tracta només de nostàlgia, sinó de reconèixer que, quan cridem «Llença’t!», ens tornem a llençar una mica nosaltres mateixos, recordant que encara queda molt per viure.

A més, aquest retorn es materialitza en un festival que ja s’ha fet un lloc en el nostre calendari: el Garbinada Pop de Falset, on Lax’n’Busto seran caps de cartell la nit del 13 d’agost de 2026. No és només una gira nostàlgica; és una mostra clara que la seva música segueix viva i que el públic continua reclamant-los, trascendint generacions. Un retorn que no es queda en el passat, sinó que es projecta cap al futur, al ritme dels festivals que mantenen viu l’esperit d’aquests grups i dels que l’hem tingut de banda sonora durant anys.