Centres històrics. La lluita per salvar l’ànima de les ciutats

La convocatòria d’eleccions generals un mes abans de les municipals ha eclipsat els problemes més propers. Els debats locals semblen menors quan el que està en joc a Espanya és la possibilitat d’un govern amb l’extrema dreta.

El mateix passa amb les eleccions europees. Són transcendentals, però sembla que el món comenci i acabi a Madrid. En el cas de Catalunya, a més, el judici contra els líders independentistes, amb la seva càrrega emocional i política, fa que tot el demès sembli irrellevant.

Les eleccions locals, a més, podrien celebrar-se amb un escenari polític obert a Espanya, el que encara feria més complicat centrar la mirada en les ciutats i pobles.

Per tant resulta vital preservar espais de debat local. Tenir la capacitat d’aïllar-se i posar l’accent en les realitats més properes, les que, sovint, ens afecten d’una forma més directa. 

La crisi econòmica que va esclatar l’any 2008 ha tingut un efecte demolidor en tots els àmbits. Per les ciutats va significar la paralització de multitud de projectes i va obligar a dedicar els esforços a l’emergència social.

Cal reconèixer, que la majoria dels ajuntaments han jugat un paper clau per preservar els drets bàsics. Que han fet una lloable tasca de substitució d’altres administracions a l’hora de combatre el risc d’exclusió dels seus ciutadans. 

Però les grans depressions econòmiques deixen ferides profundes. Personals i col·lectives. Joves que no poden emprendre els seus projectes vitals, carreres laborals i professionals truncades abans d’hora, retallades en la sanitat i l’educació públiques, conquestes socials en regressió... La llista és inacabable.

També deixen ferides físiques, visibles, a les nostres ciutats. Aquí la llista també és llarga, però permeti’m que em centri en un repte, que al meu entendre, és vital: salvar els centres històrics de les nostres ciutats.

Cada cas és un món, però només cal passejar pel que anomenem els barris històrics de Tarragona, Reus, Tortosa, Valls... per apreciar una lluita constant entre l’amenaça de degradació, de decadència, i l’esforç de reforma dels ajuntaments i, molt sovint, de les xarxes associatives. 

En aquesta batalla hi està en joc l’ànima de les ciutats, el seu cor, la seva identitat. La seva història. Però és una lluita a contracorrent. El centre de les nostres ciutats respon al model urbà mediterrani de les ciutats compactes, on la residencia, la menestralia, la pagesia i, fins i tot, la indústria compartien carrers i places.

D’aquest model urbà, vam passar a un altre d’expansiu, amb una gran ocupació del territori, amb urbanitzacions allunyades del nucli central que obliguen a usar el cotxe per quasi tot. Era l’època de la casa adossada. I mentre això passava, en lloc de reformar els centres, els abandonàvem.

I arribats aquí, tanco una mica més el focus i torno a passejar pel centre de Valls, pels escenaris de la meva infantesa i adolescència. M’atreveixo a dir que aquesta batalla per salvar els centres té una gran càrrega sentimental. Les cases abandonades. Els solars que es van quedar sense edificar quan va esclatar la crisi, i així segueixen.

Les persianes abaixades de botigues de tota la vida. I, per damunt de tot, la buidor a les places i carrers que la memòria recorda sempre plens de gent. Vull creure que no només és nostàlgia, si no la constatació que no podem rendir-nos. 

Dono fe que a Valls molts segueixen resistint per salvar el centre. Entitats, associacions de veïns, botiguers i l’Ajuntament amb projectes valents com el Museu Casteller al bell mig de la ciutat. Però, dèiem, és una lluita desigual.

I, per tant, ha de ser una lluita política: les institucions han de compensar les dinàmiques econòmiques i socials que van decidir que els centres històrics eren vells i no tenien valor. Que en lloc de salvar el comerç que donava vida als carrers eren molt més rentables els grans centres comercials plens de franquícies. Que en lloc de restaurar, calia construir i construir. 

Ara necessitem una nova política que faci valdre els centres històrics. És, aquest, un dels molts reptes que demostren la importància de les eleccions locals, d’obrir espais de debat sobre els problemes més propers, malgrat que el que està en joc a Catalunya, Espanya i Europa sigui tan transcendent.

Josep Carles Rius (Valls, 1956) és president de la Fundació Periodisme Plural. Doctor en Ciències de la Comunicació, exerceix de professor a la UAB. És autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (2016. UB). Ha estat degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya i sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i ha treballat a mitjans com ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’. Va participar en la fundació de ‘Mestral’ i ‘El Pati’.