Comunicació política. La gestió de les xarxes socials

La trampa. Molts polítics creuen que les xarxes són la garantia de la seva visualització i reputació, però el que hi ha en aquest nou escenari és soroll mediàtic i gent anònima que juga a veure qui la diu més grossa

24 abril 2021 05:25 | Actualizado a 24 abril 2021 05:28
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Temas:

En aquest primer terç del segle XXI, la comunicació política està experimentant importants canvis. Internet i les xarxes socials no solament han transformat la manera de fer les coses en aquest camp,  sinó que també han modificat l’essència del discurs que s’utilitza. L’activitat comunicativa dels nostres parlamentaris i governants, ha deixat de tenir com a objectiu ser un element complementari del seu discurs, s’ha acabat convertint en l’ingredient central de la política que defensen. Com deia un expert: «si no comuniques el que fas, d’una manera constant i per tots els canals possibles, t’acabes convertint en una persona desconeguda per a la majoria de la gent i a la llarga, deixes d’existir públicament».

Quan l’any 2010 vaig ser escollit degà, el Col·legi de Periodistes va encarregar un estudi per a saber en què s’ocupava la gent del nostre gremi; la dada més eloqüent que obtinguérem fou que en aquell moment hi havia més companys dedicats a informar els professionals dels mitjans, que no pas periodistes treballant-hi. Des d’aleshores el  percentatge dels qui estan a l’altra banda no ha fet res més que augmentar i a decréixer la xifra dels de l’altre costat.  

L’anomenada comunicació institucional o corporativa no serveix únicament per a cuidar la imatge pública dels polítics, fer notes de premsa i establir bones relacions amb els mitjans, ara la tasca central és la gestió de les xarxes socials; aquesta vessant del treball professional ha suposat un important jaciment d’ocupació i ha anat consolidant canvis en la pròpia essència de la comunicació política. El resultat és que aquesta orientació ha esdevingut també una mena de trampa per a tots aquells polítics que creuen que, moure’s per les xarxes i els espais virtuals, és la garantia de la seva visualització i de la reputació social, a la vegada que els permet participar en una mena de diàleg virtual que teòricament fa possible el debat sobre les seves idees o els seus projectes. La realitat és ben bé una altra, el que hi ha en aquest nou escenari virtual és soroll mediàtic i molta gent anònima que juga a veure qui la diu més grossa, o d’altra que es dedica a mentir i a insultar el contrari amb la major impunitat.

Sembla que l’objectiu imperant és ser-hi, guardar les aparences, tenir seguidors i... l’èxit està garantit!

Fa deu dies l’alcaldessa de Barcelona va difondre un comunicat anunciant que deixava Twiter per «a fer política i ser millor persona». Òbviament n’estava tipa, però tot i amb això els seus assessors li van desaconsellar que ho fes ja que tenia més d’un milió de seguidors. Aquest és un exemple de com la comunicació política virtual s’està buidant de contingut i omplint cada cop més d’imatges a les quals resulta difícil trobar sentit. Sembla que l’objectiu imperant és, doncs, ser-hi, guardar les aparences, tenir seguidors i... l’èxit està garantit!

Fa temps que em pregunto sobre la simplicitat de la comunicació política i la manca de contingut dels discursos, sobretot quan els polítics volen assabentar-nos d’una campanya, d’un projecte, o d’una acció concreta. A Reus per exemple fa temps que algú els va dir als regidors que cada cop que volguessin arribar a l’opinió pública s’amaguessin darrere d’un cartell, que l’important era vincular-se a una imatge i a un titular, que això era el més eficient; a mi em sembla absolutament el contrari, interpreto que, d’una manera si voleu subliminal, el que ens acaben dient és el següent: «no sabem massa què dir, però mira quin cartell més xulo que ens ha quedat!». Crec que han renunciat a explicar-nos les coses, perquè tenen comprovat que a vegades tant als mitjans convencionals, com sobretot els del clic, els sembla que el que ells diuen té poc interès informatiu; per tant, potser comença a ser hora que la munió d’assessors i periodistes que envolten els nostres governants facin un reset i canviïn d’estratègia comunicativa, l’actual queda molt de poble i passada de moda.

Si tornés ara el malaguanyat Claudi Arnavat, entre altres coses la persona que fa més de trenta anys va canviar la comunicació corporativa a les nostres contrades i també que modernitzà la imatge de la principal institució del municipi, denunciaria ara la vacuïtat de la comunicació política en general i remarcaria la necessitat de tornar a donar la cara als ciutadans, explicant-los les coses amb claredat i deixant l’escenografia dels cartells a banda. Tal com em va dir una vegada quan va presentar l’any 1976 el cartell del primer míting del PSUC i que jo no acabava de trobar-li sentit: «la gràfica vol cridar l’atenció, però sense un discurs verbal coherent, res no es pot entendre». Doncs això. Amén.

* Periodista. Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.

Comentarios
Multimedia Diari