Consideracions polítiques sobre la gestió de la Covid

La gestió de la pandèmia de Covid-19 a l’estat espanyol, i a Catalunya en particular, ha estat dolenta. A 11 de gener de 2021, la Generalitat reportava 17.628 defuncions per causa de la malaltia a Catalunya, és a dir, més de 2.300 defuncions per milió d’habitants. És difícil comparar amb altres països per la manca de protocols unificats però resulta il·lustratiu que, segons la Johns Hopkins University, els països del món amb una taxa de mortalitat més elevada són San Marino i Bèlgica, amb 1.894 i 1.758 defuncions per milió d’habitants, respectivament. Catalunya estaria, doncs, fins i tot per sobre dels països amb pitjors resultats.

Una bona part d’aquests pèssims resultats cal atribuir-los a la gestió del Gobierno espanyol durant la primera onada, amb el ministre Illa al capdavant. La resposta de l’estat espanyol va ser lenta i plena de prejudicis. Les mesures de confinament es van decretar amb més de 140 defuncions registrades, quan a Alemanya, per exemple, es van decretar tot just després de les primeres morts. El comitè d’experts que havia d’assessorar el Gobierno (un bon equip, val a dir) no es va constituir fins una setmana després, amb ja més de 1.000 defuncions; i, en una pandèmia, una setmana és una eternitat perquè els casos es multipliquen (1, 4, 16, 64, 256...) en lloc de sumar-se (1, 5, 9, 13, 17...). Un altre error gravíssim va ser no confinar els focus immediatament, potser per allò de la «unidad de destino» subjacent a la tristament cèlebre sentència segons la qual el virus no entenia de territoris.

Sigui com sigui, les restriccions draconianes de contactes socials del primer confinament van ser efectives en reduir la incidència de l’epidèmia, i els casos i les morts van anar baixant lentament a partir de l’abril. Malgrat excepcions, que determinats mitjans s’encarregaven de magnificar, la resposta global de la ciutadania va ser exemplar i la reducció de la mobilitat a l’estat espanyol, als Països Catalans i a Catalunya va ser de les més grans del món. Gràcies a aquest esforç col·lectiu, arribàvem a finals de juny amb «només» uns centenars de casos nous i alguna defunció cada dia.

És en aquest punt que el Govern català, ja amb el control de la gestió, perd la primera oportunitat de desmarcar-se de la pèssima gestió espanyola i d’implementar mesures destinades a posar fi a la malaltia a casa nostra, en lloc d’intentar, en va, contenir-la. La majoria d’experts avisaven que, si es tornava a les condicions de març, el nombre de casos tornaria a créixer perquè el virus era el mateix i els paràmetres epidemiològics que s’havien estat mesurant no feien pensar que hagués de desaparèixer durant l’estiu. Per altra banda, ja en aquell moment teníem uns quants exemples de llocs com l’Iran o Brasil on, tot i la calor, el nombre de casos s’estava disparant.

Però la Conselleria de Salut va decidir mirar cap a una altra banda, i va descartar problemes durant l’estiu. «El pitjor escenari de Salut: un rebrot de la Covid a l’octubre la meitat de virulent», titulava la CCMA. La notícia s’il·lustrava amb un document de Salut que, suposadament, representava el «model» que guiava la Conselleria: era demencial. Cap epidemiòleg hauria pogut inventar-se una corba de contagis com la que es preveia per a la tardor. I la meitat de virulent? Per què? Però aquest «model» tenia un avantatge: permetia prendre decisions amb criteris de conveniència política. Estàvem cansats de no poder sortir de casa; les patronals dels diferents sectors feien pressió per reprendre l’activitat econòmica; els alcaldes, amb Ada Colau al capdavant, pressionaven per (i aconseguien) escurçar els períodes marcats per a la reobertura. I la Conselleria apostava que fins a la tardor podíem trampejar: no hi havia pressa per contractar rastrejadors o reforçar l’atenció primària.

I així ens vam trobar amb el brot de Lleida, i després a l’Hospitalet, barris de Barcelona, Figueres, Reus... Tot i que els brots de l’estiu es van poder controlar a base de tests massius i de prendre mesures focalitzades en les zones més afectades, vam arribar al setembre amb un miler de casos nous diaris i un nombre reproductiu R=1. Val la pena recordar que R=1 implica mantenir el nombre de casos, sigui quin sigui aquest nombre: amb les mateixes mesures de distanciament social (i moltes menys proves PCR) que necessitàvem al setembre per mantenir 1.000 casos al dia, hauríem pogut tenir 100 casos al dia o 10 casos al dia, si haguéssim estat proactius durant l’estiu.

I, és clar, amb el previsible augment del contacte social associat a la tornada a la feina i la reobertura d’escoles, instituts i universitats durant el setembre, el nombre de casos es va tornar a disparar... i aquest cop no hi va haver manera d’aturar-ho sense prendre, novament, mesures molt estrictes de confinament: tancament de bars i restaurants, limitació de reunions, confinament perimetral de cap de setmana i toc de queda nocturn. I, novament amb un gran cost per a molta gent treballadora, es va aconseguir doblegar la corba de casos.

Però es va repetir la història de l’estiu: s’acostava el pont de la Puríssima i el Nadal i, un cop més, les patronals pressionaven per reobrir. I, com a l’estiu, en lloc d’optar per allargar les mesures i acabar d’abaixar la incidència fins a xifres que permetessin testejar, traçar i aïllar de manera exhaustiva, el Govern va tornar a optar per accelerar la reobertura. De fet, Salut va presentar un pla ja de per si poc prudent i, unes setmanes després, va ignorar el propi pla i va reobrir els centres comercials amb R per sobre de 0,9. Si el pla de desconfinament era imprudent, les mesures de reobertura adoptades finalment foren directament temeràries.

La tercera onada, amb un nombre de casos i de defuncions diàries que ja s’acosten als del pic de la segona, és el fruit d’aquesta última temeritat. En els últims deu mesos, els governs espanyol i català han ignorat repetidament l’opinió de la majoria d’experts: és hora que assumeixin responsabilitats pels dramàtics efectes de la seva mala gestió de la pandèmia.

Roger Guimerà: Llicenciat en física, doctor en enginyeria química i  professor ICREA de Ciències Experimentals i Matemàtiques a la URV. Fa recerca en sistemes i xarxes complexes, inferència estadística, biologia de sistemes, sòcio-física. Va ser Premi Nacional de Recerca al Talent Jove de 2010.