Càritas i la inclusió integradora

La credibilitat de Càritas es guanya cada dia en l’atenció als marginats, seguint un camí eficaç d’inclusió integradora, de misericòrdia i de fraternitat. Certament que una trajectòria de treball com aquesta, amb els horitzons definits i els propòsits traçats, és i serà una navegació llarga i procel·losa ja que, en el fons, encara no hem sabut superar el prejudici de la mentalitat dominant, i encara ens costa molt d’integrar, de veritat, tots aquells que mantenim allunyats del nostre cercle de relacions. I, tanmateix, són persones com nosaltres, que necessiten un cop de mà, un reflotament emocional per veure la vida amb esperança, que esperen de nosaltres una petita empenta per pujar a l’ascensor de les oportunitats i sentir-se plenament com a ciutadans útils i necessaris.

És en aquest sentit, i també per pura inducció professional, que voldria dir que també des de l’àmbit educatiu la metodologia inclusiva és essencialment bàsica per a fer plenament efectiva la integració, i per això, de la mateixa manera que demanem currículum per a tots, també hem de demanar oportunitats per a tots. Només així avançarem en la millora dels projectes col·lectius i en el progrés de la justícia social. Ens cal tornar a l’origen per poder descobrir la nostra capacitat interior, amb el convenciment i la consciència de ser persones amb experiències útils per als altres. I si a algú dels lectors se li planteja el dubte i es pregunta: I de quina manera es concreta aquesta textura experiencial?, em plau de respondre-li: Amb estimació, servei i respecte als altres, perquè podem ser cristians, musulmans, jueus, indús, blancs, negres o esquimals i no per això veure com a enemic l’altra persona que no pensi ni sigui com nosaltres.

El respecte a la dignitat plural cal que sigui el pont necessari per superar les diferències i travessar els rius de la incomunicació. Perquè en aquest llarg i tortuós riu de la vida en el qual naveguem tots plegats hi ha moltes coses que cal reconduir i transformar i que van d’una riba a l’altra, entre l’orgull de creure’ns perfectes i l’estupidesa de pensar que tot ens pot ser vàlid. Per aquest motiu la navegació mai no és del tot segura i per això ens cal arribar al convenciment de la pròpia fragilitat per fer possible i real la lluita constant per dominar l’estabilitat del ràfting vital.