De compareixences i transparències

Aquest dilluns el president de la Generalitat ha comparegut a la comissió d’investigació del cas Pujol al Parlament de Catalunya. Aquesta és, sens dubte, la notícia, al marge del contingut de les seves manifestacions, de les diatribes dialèctiques amb la resta de grups de l’oposició o de la instrumentalització mediàtica que se n’hagi fet de tot plegat.

La notícia és, doncs, que el President d’un govern (autonòmic o no, un govern al cap i a la fi), comparegui davant d’una comissió d’investigació en seu parlamentària. Aquest és un fet que pot agradar o no, ja que al marge de la credibilitat de les seves explicacions i de la contundència (o no) dels seus arguments, és evident que qualsevol compareixença no esvaeix mai una ombra de dubte sobre l’honorabilitat de les persones implicades.

Però al marge de tot això, de les responsabilitats, del coneixement que el President tenia dels fets, insistim que el rellevant és la capacitat de la cambra catalana per fiscalitzar fins i tot el President de la Generalitat. Algú s’imagina, per exemple, un president del govern espanyol compareixent davant d’una comissió d’investigació del Congrés dels Diputats? Costa de creure. Algú s’imagina, tot seguint amb el mateix exemple, un president del Govern espanyol responent sense guió les preguntes de la resta de presidents dels grups parlamentaris? La veritat és que no només costa sinó que és pràcticament impossible d’imaginar.

Al cap i a la fi, l’exercici de la transparència és necessari, com és lògic, però cal que sigui simètric i universal; en síntesi, cal que sigui aplicat pel conjunt d’administracions públiques i no només per algunes. Però aquesta no és l’única de les contradiccions de tot aquest procés. Una de les ‘perles’, per exemple, va ser veure la presidenta del Partit Popular de Catalunya interpel·lant amb vehemència el compareixent ... quan ella mateixa s’ha negat reiteradament a comparèixer a la comissió d’afers institucionals de la mateixa cambra. Tot plegat no deixa de ser singular. Però aquesta no va ser l’única, diguem-ne, curiositat de l’acte de dilluns, ja que algú hauria d’explicar perquè la totalitat de grups parlamentaris (tret del d’ERC) van substituir els portaveus habituals a la comissió del cas Pujol pels caps de files. Es tractava d’interpel·lar un compareixent o d’una altra cosa?