De les Decennals a la vacuna. Un viatge en el temps

Fem un viatge en el temps. Un viatge de dos-cents trenta anys. Les cròniques de l’època diuen que el 28 de gener de 1791 es van reunir, a casa del notari Ignasi Casas, els preveres i els regidors de la ciutat de Valls per firmar un document que establia que cada deu anys se celebraria una solemne processó votiva en honor de la Mare de Déu de la Candela. La patrona de la ciutat els havia salvat, diuen també les cròniques, d’una terrible epidèmia de còlera l’any 1783. No era la primera vegada: la història explica que la població havia vist la intervenció de la Verge en la victòria sobre la pesta (anys 1580, 1589, 1651) o la plaga de llagostes (1687-1688).

Les Decennals naixien com un acte d’agraïment a la Verge i, al llarg del segle XIX, el fet religiós va anar agafant també una dimensió cívica i cultural, sense la que no es pot entendre el sentiment de pertinença a la ciutat. Totes les generacions de vallencs i vallenques guardem en el record imatges d’infantesa lligades a uns dies molt especials, de bullici al carrer, de llums, domassos als balcons, de música, de castells en temps de vent i fred, de retrobament amb amics de ‘fora vila’...  

La celebració hauria de començar exactament dintre d’un mes. No podrà ser! Significa un trencament en la cronologia personal i col·lectiva per una ciutat que compta els anys d’un en un, i també de deu en deu. Però, de la mateixa manera que recuperarem el Nadal de sempre, l’important ara és preservar l’esperit de les Decennals i tenir-lo a punt per a quan la ciutat el pugui alliberar, sigui quina sigui la xifra en què acabi l’any.
Les Decennals havien esquivat vicissituds històriques tan transcendents com, per exemple, el fet que, entre la Candela de 1931 i les del 1941, el país hagués vist caure un rei, proclamar una república, lliurar una guerra civil i patir a repressió de la dictadura franquista. Encongeix el cor mirar les fotografies de la Candela del 31, carregades d’esperança, i, veure, deu anys després, aquella ciutat trista i grisa de vencedors i vençuts.

No estem tant lluny del 1791, quan Valls va constatar la fragilitat de la condició humana i va llançar un crit d’esperança

Potser per trobar un precedent del que ens està passant enguany, hauríem de viatjar a 1811, quan l’anomenada ‘Guerra del francès’ va obligar a ajornar les celebracions fins al mes de desembre. Aquesta vegada ens queda la mateixa esperança. Que, ben aviat, Valls pugui viure unes Decennals molt especials, les de la victòria sobre la Covid-19, recuperant així aquell esperit iniciàtic de commemorar la fi de l’epidèmia de còlera.
Tornem a viatjar en el temps, i ens situem al present, el 27 de desembre del 2020, el primer dia en què la Unió Europea comença el procés de vacunació dels seus ciutadans. La ciència i Europa encarnen avui una esperança que fa més de dos segles només trobava refugi en la religió. La ciència i la medicina no tenien prou respostes, i Europa era més un espai de conflicte que de cooperació. La fe religiosa està situada avui en l’àmbit personal, íntim, mentre el món cerca la cura dels seus mals en la capacitat d’unir esforços i fabricar vacunes en temps rècord.

Tenim la vacuna, però a l’hora d’assumir de forma solidària el repte de fer-la arribar a tot el món, i a l’hora de gestionar el patiment i la mort, necessitem els valors que s’inspiren en l’ètica i, també, en la moral d’arrel religiosa. Per tant, potser no estem tant lluny d’aquell any 1791, en què els preveres i els regidors de Valls es reuniren per constatar la fragilitat de la condició humana i llançar un crit d’esperança.

* Periodista. Josep Carles Rius Baró, nascut a Valls, és president de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És doctor en Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Professor de periodisme durant 25 anys a la UAB, ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i també ha treballat a ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’, entre altres mitjans.