Doble homenatge a Antoni Torrell

Avui, dijous, 2 de setembre, al Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona es presenta el llibre coral Punt i a part, dedicat a Antoni Torrell. Allí mateix, pocs dies després, es clausurarà l’exposició d’obra seva que es va inaugurar just abans de Sant Joan. Aquelles persones que encara no han vist l’exposició, faran bé d’assistir a l’acte i aprofitar-ho per visitar les dues sales que compendien una intensa vida d’artista. La pandèmia obliga a reservar plaça amb temps i temo que no en queden gaires.

Quan el Toni va morir, els que ara integrem La Gent del Llamp no vam esperar gaire per preparar el llibre. No tan sols perquè «li ho devíem» –va formar part del col·lectiu durant molts anys i quan ho va deixar hi va continuar col·laborant, sobretot a les cobertes dels llibres– sinó sobretot perquè en teníem ganes. Sense la col·laboració del Joaquim Martín, parella del Toni i autor del millor text del llibre, ni ho hauríem pogut ni, possiblement, ho hauríem volgut fer.

La majoria de la població propera i alguna de més llunyana recorda Antoni Torrell com a bàrman i ànima –una de les dues ànimes– del bar nocturn Poetes que poc temps després que rebentés el cagaeslàstics van obrir en un passatge del carrer de sant Llorenç, just on ara hi ha el restaurant Les Coques, que conserva la part major de la decoració del bar, obra del Toni. Cadascú dels que en alguna ocasió o molt sovint hi van concórrer té el seu propi record sentimental i vital d’un bar absolutament extraordinari, però no és de cerveses i whiskys, ni de carnavals ni dels molts actes culturals que s’hi van celebrar que ara vull parlar sinó d’aquell artista d’Alcover que, com que sempre l’art s’ha valorat menys que l’alcohol, servia copes en un local diferent d’una part alta de Tarragona que encara era un poble ple de clarobscurs dintre d’una ciutat que llavors li tenia por i ara li ha perdut massa el respecte.

Si oblidem els exercicis escolars i atenem només a l’obra del pintor amb personalitat pròpia, Antoni Torrell va practicar una modalitat molt concreta de pintura, el collage. És prou sabut que aquesta tècnica la van popularitzar els cubistes, que es dedicaven a enganxar –coller– objectes –sovint capçaleres de diaris o pàgines senceres– als quadres. Ara no vull divagar sobre aquestes accions, practicades pels artistes més conscientment revolucionaris del segle XX, em limito a afirmar que, des del meu punt de vista, Antoni Torrell s’hi va especialitzar per unes motivacions diferents de les de Bracque o Gris. Compartien, això segur, les idees de fragmentarietat i de descol·locació: retallar una realitat i, amb els fragments combinats, crear-ne una altra. Algú ho podria confondre amb el surrealisme però en realitat no hi té res a veure.

D’una fotografia, d’una imatge trobada en una revista, d’un producte comercial sense cap altra intenció que la publicitària, en sorgeix una de nova amb un sentit divers, de vegades, fins i tot oposat. És un terreny adobat per a la ironia però Antoni Torrell, si de cas, usava la ironia amb voluntat absolutament greu i seriosa. L’artista, seduït per la bellesa sublim d’algunes de les obres mestres de la història de la pintura, les va voler manipular, retocar, barrejar. Un nou univers construït amb fragments de l’antic, l’essència de l’art modern. En moltes ocasions, escrivia unes frases, uns versos, suggerents, inquietants o provocatius, en el quadre.

La perspectiva del llibre i de l’exposició fa adonar d’un procés de simplificació en una llarga trajectòria, des de l’explosió inicial fins a la intervenció mínima sobre l’original, que transmet serenor. Entremig, sense intenció de ser exhaustiu, les figures anònimes, els retrats d’amics, les interpretacions del Renaixement italià i d’El jardí de les delícies, els cartells l’homenatge a Hortensi Güell. De la foscor a la llum simple d’una flor aïllada. La pintura que expressa estats d’ànim. Per això, en tants sentits, la malaltia –que no el va respectar gens– hi és tan present, sèries senceres expressen la incomprensió, el dolor, l’estupor.

I molt més que tot això, agafeu-ho només com un esbós. Un artista no s’explica en unes quantes línies. Ara teniu una doble ocasió de conèixer-lo, o de reconèixer-lo, en el llibre d’ofrena i en l’exposició, acompanyada de catàleg. Preneu-vos-ho com un començament, a l’espera que disposem de més ocasions per retornar-hi, a l’espera que aquests dos homenatges només siguin un punt i a part i que en nous paràgrafs puguem completar el coneixement de l’artista.