La plaça Major de la ciutat metropolitana

Les Gavarres són el nostre no-lloc metropolità. Un espai despersonalitzat, purament funcional i de pas, desarrelat. Un centre comercial sense identitat, intercanviable amb tants d’altres espais similars d’arreu del món. Un exemple gairebé perfecte d’allò que l’antropòleg francès Marc Augé va voler definir amb la idea de no-lloc. La música d’ascensor traslladada a l’urbanisme.

Les Gavarres són el nostre no-lloc, però la realitat metropolitana de la Ciutat del Camp és gruixuda i emergent, d’un espai mort n’hem fet una plaça Major. El Viena de Les Gavarres, un no-lloc gairebé perfecte a l’extrem d’un polígon comercial, s’ha acabat convertint en el Cafè Central de l’entramat metropolità. Un punt de trobada que cada dia acull converses, reunions i trobades informals que fan ciutat i teixit regional. Accessible, fàcil i a mig camí de tot, els avantatges i la funcionalitat compensen la grisor de l’entorn. La gran rotonda d’una autovia convertida en nova centralitat urbana. Contradiccions.

El sociòleg Richard Sennett ajuda a explicar la paradoxa de Les Gavarres amb el seu concepte dual de la ciutat. Hi ha una ciutat física, l’espai i les edificacions diverses amb els carrers i places que els separen, i una ciutat viscuda, la forma d’habitar-la de la gent. Agafant dues paraules franceses Sennett bateja la primera com a ville i la segona com a cité. La nostra ville metropolitana està per construir, els espais compartits no s’han planificat i s’han abandonat a la improvisació, Les Gavarres en són una prova, però la realitat i la gent han fet la resta. La cité metropolitana existeix encara que la ville estigui per fer. La plaça Major i el Cafè Central improvisats en un no-lloc responen a aquest contrast.

En una entrevista conjunta de fa pocs dies, els alcaldes de Reus i Tarragona reconeixien la importància de la T-11 com a eix metropolità i proposaven repensar-la com a Gran Via del Camp de Tarragona. Un nom simbòlic que havia d’acompanyar, deien, un esforç de planificació compartida d’aquells espais en clau metropolitana. És una bona notícia i caldria que es convertís en realitat amb una certa urgència. Convé passar aviat de les paraules als fets si es vol evitar el risc que les paraules quedin en no res. És una bona notícia, però la planificació és sempre a llarg termini i la cité no pot esperar deu anys una ville que ja va tard.

Pensar i planificar, sí, però també construir i dotar amb una certa urgència allà on es pugui. Construir espai públic i dotar l’entorn de la nostra plaça Major improvisada d’indrets que puguin acollir la vida de la cité metropolitana amb més dignitat que els no-llocs actuals. Trobar l’indret adequat per una plaça de debò a l’espai que avui es desenvolupa entre l’Anella Mediterrània i la gran rotonda de la T-11. Construir aviat l’escenari i el punt de trobada que la metròpoli emergent demana des de fa temps.

Espaí públic, escenari i punt de trobada, una ville física que pugui acollir la cité viscuda. El hardware és important, però només té sentit si carrega un software que doti la forma de funció. Si el no-lloc de Les Gavarres i el seu entorn fan i faran de plaça Major, potser la resposta és convertir-los en un lloc autèntic. Generar espai públic en aquell centre i fer que hi passin coses. Que Tarraco Viva, el Trapezi, el Festival de Dixieland o la Fira de Música Emergent i Familiar hi puguin créixer i guanyar dimensió metropolitana, per exemple. Una centralitat per la Ciutat del Camp que fugi de la música d’ascensor.