Els Acords de París i l’Arc de Triomf

Un informe elaborat per l’Institut Ambiental d’Estocolm, Climate Analytics i l’Institut Internacional per al Desenvolupament Sostenible que s’ha fet públic fa pocs dies evidencien que els governs planifiquen uns volums de consum de combustibles fòssils que incompleixen de forma flagrant els Acords de París signats l’any 2015. Una dada reveladora: el creixement en el consum de combustibles fòssils és del 120%, més del doble, amb una projecció cap al 2050 -any en que se suposa que hauríem d’aconseguir la neutralitat climàtica- de triplicar aquest increment fins al 360%. És a dir, els mateixos subscriptors d’aquest acord per frenar el canvi climàtic -i perdonin l’expressió- se’l passen per l’Arc del Triomf, un magnífic monument que hi ha a la mateixa París, bressol de la cultura, l’art, el pensament filosòfic i les ideologies democràtiques, fites que no estan inspirant la humanitat en aquest àmbit.

I això perquè, malgrat que estem fent esforços per ser més eficients i generar més energia verda, els nostres hàbits de vida ens porten a consumir cada cop més. També perquè la quantitat de consumidors que tenen aquest perfil alt en la necessitat de recursos no para de créixer, amb la consolidació de la classe mitjana a països amb molta població que no fa massa anys vivien en situació de pobresa. La Xina, sí, però molts altres, una tendència imparable. No se’ls pot prohibir adoptin els estils de vida que a Occident ja fa molts anys que van sense aturador. Sense oblidar que els moviments migratoris que, en part, provoca el canvi climàtic fa que poblacions rurals que vivien en l’austeritat passin també a ser molt demandants en el consum de combustibles fòssils.

El planeta com a recurs té un límit. I ja l’hem superat. A priori, tindríem dues possibilitats: o redueixes l’empremta de les activitats humanes o s’ha de reduir el volum de consumidors de recursos. I anem en la direcció contrària en els dos àmbits. El que necessitem és un canvi de model dràstic. Va quedar demostrat durant la pandèmia, un cas extrem que ningú desitja repetir, però els consums d’elements contaminants van caure en picat.

Calen mesures dràstiques. Hem de començar a pensar que drets fins ara considerats inalienables s’hauran de replantejar. Com sempre ha passat, de fet. O no posem limitacions a l’ocupació de la via pública, la velocitat a la que conduïm, els horaris en els que podem fer algunes activitats? Potser haurem de parlar de limitar la mobilitat individual, sancionar la recollida no selectiva de residus o la distribució fins a la porta de casa dels productes que comprem, entre d’altres. Ho deia Kant al voltant de la figura de l’imperatiu categòric parlant del deure moral i de la ètica de la responsabilitat: “Obra de tal manera que les teves actuacions puguin ser un principi universal”.

No sembla que això es tingui en compte en un context de grans divergències a la comunitat internacional sobre com abordar un problema que és greu i urgent. Els acords que se signen són cosmètics i molt poc exigents, amb absències molt significatives com la dels Estats Units, responsable d’una part molt important de la petjada de carboni. Altres països també estan a les antípodes. I els impacte estan a la vista, amb un gran cost econòmic i humà: desastres naturals, migracions, guerres pel control dels recursos...

En definitiva, estem centrifugant el problema del planeta cap al futur. Seria imperdonable que aquesta generació no rectifiqués i deixés la solució per a la següent, que sens dubte haurà d’afrontar conseqüències molt més dràstiques que les actuals obligant-los a adoptar mesures molt més contundents, potser ja massa tard. Seria molt poc ètic obrar així. I, molt probablement, els deixaríem una situació ja irreversible.