Pensar la ciutat metropolitana, planificar i executar en clau de ciutat compartida, demana un canvi d’escala. Al costat dels serveis i els espais que cada municipi reclama, caldrà pensar i aixecar espais i serveis comuns que ajudin a consolidar la nova realitat emergent. Dotar la ciutat metropolitana d’una gran zona verda central és un dels deures pendents de la Ciutat del Camp. Articular centralitats, reconfigurar el mapa i crear noves realitats que, sense ser de ningú, siguin de tothom.
El Parc de l’Agulla de Manresa és, amb mirada metropolitana, una referència interessant. Una gran zona verda periurbana, a quatre quilòmetres del centre de la ciutat, construïda fa 50 anys al voltant d’un llac artificial que la ciutat utilitza com a reserva d’aigua. Des del segle XIV Manresa s’abasteix del Llobregat a través de la Séquia, un canal de 26 quilòmetres que uneix la ciutat amb Balsareny passant per Santpedor i Sallent. Avui un altre parc, el Parc de la Séquia, ressegueix el canal sortint des del llac, configurant un recorregut que milers de persones fan a peu o en bicicleta de forma habitual. Un espai verd i un reclam turístic.
Els parcs de l’Agulla i la Séquia fan una doble funció al voltant de Manresa, periurbana i interurbana. A quatre quilòmetres del centre, el parc convida a la caminada per desplaçar-s’hi i queda definit com un espai compartit de diversos municipis, a mig camí entre Sant Fruitós, Sant Iscle i Sant Joan de Vilatorrada. La Séquia, a més, configura una via alternativa de comunicació entre els municipis que connecta, com una autovia verda que els apropa facilitant el recorregut a peu o en bicicleta. Compartir i connectar, exactament el que la ciutat metropolitana necessita avui a mig camí entre Reus, Tarragona i Vila-seca.
La mirada a la imatge via satèl·lit de l’espai central de la Ciutat del Camp és reveladora. Entre Reus i Vila-seca hi ha pràcticament continuïtat urbana, també n’hi ha entre Vila-seca i Tarragona, però al mig d’aquests tres municipis hi ha un territori per definir. Cultius, espais abandonats i un entramat d’infraestructures molt dens configuren avui el barri central de la ciutat emergent. La T-11, l’A-7 i l’AP-7 ens connecten i ens allunyen, vies de pas i barreres al pas, tot alhora. A l’espai que encerclen i als seus voltants hi ha una taca negra que caldria omplir per apropar els municipis metropolitans i la seva gent. Omplir-lo en verd.
Agulla i Séquia, totes dues coses. Un parc i les vies verdes que el connectin amb els pobles i ciutats del seu entorn. Configurar una capa de mobilitat sostenible que ens apropi i ens doni espais comuns com el nou parc metropolità. A mig camí de tot, un espai de ningú que només pot ser de tothom. Camins i carrils bici acompanyats de verds i arbres que uneixin els tres grans municipis del Camp amb un nou parc que faci de pulmó i punt de trobada.
Al Bages la gestió dels parcs de l’Agulla i la Séquia és responsabilitat d’Aigües de Manresa, l’empresa pública de gestió de l’aigua. Pensar en una col·laboració entre les empreses d’aigua de la regió metropolitana per impulsar un projecte com aquest sembla una idea interessant. Societats amb recursos i capacitat d’inversió a les quals caldria convidar a pensar creativament a la intersecció entre la zona verda, l’aigua i la sostenibilitat. Un espai necessari de complicitat i col·laboració entre societats públiques i concessions.
Pensar la ciutat metropolitana. Pensar els seus espais emergents. Pensar -i construir- el seu gran parc compartit.
Lo más leído
Lo último