El gran valor de les petites coses. Reflexions sobre la senzillesa que passa inadvertida

Poetes, cantants i periodistes han recreat allò que no mereix que passi desapercebut en la quotidianitat: Jordi de Sant Jordi, Raimon, Buxó Montesinos, Serrat, Lluís Foix, Antoni Coll...

| Actualizado a 01 diciembre 2021 10:01
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

L’any del Senyor de 1423, Jordi de Sant Jordi va entrar a la cèlebre presó de Nàpols. Hi havia fet cap com a militar de l’expedició mediterrània que va salpar dels Alfacs, aquí al costat, i mentre esperava que el Magnànim rei Alfons el tal l’alliberés, va escriure el poema Presoner, del qual Raimon n’ha compost una preciosa cançó, Desert d’amics. El soldat il·lustrat hi evoca el gran valor de les petites coses, que tanmateix s’arrisquen a passar desapercebudes en una quotidianitat tan sovint menystinguda, i encara més si hom neda en l’abundància, com era el cas.

Jordi de Sant Jordi explica que a les penoses condicions de l’ergàstul valia tant que li afluixessin els grillons com «en lo passat la bella brodadura». Vaig recitar aquells versos en la presentació al Vendrell del llibre Pinzellades de Llibertat, epigrafiat «retrats i poemes en honor dels presos polítics i exiliats», que ha fet el pintor Pere Piquer, en petits formats de 19 per 24 centímetres, i que han recreat algunes de les millors plomes de la poesia catalana actual: Carles Duarte, Àlex Susanna, David Castillo, Enric Casasses, Narcís Comadira, Celdoni Fonoll, Miquel de Palol, Vicenç Altaió... Al costat d’altres no tant encimbellats però de gran qualitat, com Santi Borrell, que prop de sis segles després cantava a tomb d’altres presons el valor de petites coses com ara pujar cada dia les escales de casa.

Joaquín Buxó Montesinos, marquès de Castell-Florite, un gran poeta que sojorna en un injust oblit tot i haver guanyat els prestigiosos premis Boscán i Ciutat de Barcelona, va publicar l’any 1978 un llibre titulat Un vaso pequeño pero mío, en el què versificava sobre les imperceptibilitats del quefer diari, «aquellas pequeñas cosas» de Joan Manuel Serrat. En la rigorosa actualitat del nostre periodisme, Lluís Foix, que ha donat no sé quantes voltes al món en els avions de les corresponsalies i els enviats especials, s’ha allotjat en els millors hotels i ha tractat polítics que són a la història, ens va explicar al llibre La marinada sempre arriba la poesia en prosa de la natura i la vida rural al seu poble de Rocafort de Vallbona, Vall del Corb, i de tant en tant la glossa en delicadíssims articles. He passejat amb ell aquells indrets, em vaig fer còmplice del secà de terra endins, i de la flaire de l’oli quan esclata l’oliva.

Va ser Lluís Foix qui va aconsellar Antoni Coll d’escriure el que seria La plumilla, la secció que sempre va per sobre meu en tots els sentits de la geometria emocional de la compaginació. Des del 1988, La plumilla d’en Coll acompanya tant els lectors del Diari que n’hi ha que comencen a llegir-lo per l’última pàgina. Tota una metàfora de l’elogi de la grandesa de les coses petites, tant pel continent com pel contingut, perquè resulta que als periòdics les coses grans van a la portada, que és als antípodes d’aquesta nostra estimada pàgina compartida.

En poques paraules es poden dir moltes coses, i sí, en moltes paraules, a vegades se’n diuen massa; en Foix li va dir a en Coll: «és més difícil la brevetat que la llargària». Els japonesos van inventar l’haikú, i s’ha fet un gènere universal. Nosaltres fem rodolins des de temps immemorials i els empeltem en auques i goigs. RNE i la SER convoquen competits concursos de microrrelats. Les religions, compendis ancestrals de saviesa que va més enllà de les seves fes, saben que l’oració va més directa al seu destinatari com més breu sigui, com demostra el Parenostre, 386 caràcters. Marx, que era tan jueu com el Jesús que el va inventar, també sabia que amb el seu totxo més citat, El capital, no faria la revolució com la va fer amb l’opuscle compartit amb Engels, El manifest comunista. Sense sortir del mateix negociat, els seus hereus van haver d’editar unes Obres escollides de Lenin perquè ni Déu –tornem als orígens—era capaç de llegir-ne les obres completes.

Donar valor a les petites coses allarga la vida. Vivim més intensament si sabem apreciar-les. Penso en el meu amic Antonio Sonsona, al què tant devem els periodistes com un dels màxims venedors de diaris al que administrativament s’anomena la «província» de Tarragona. Ell, després de dinar, seu al jardí de casa seva, a Torredembarra. Remena el Nescafé fins que troba el punt òptim d’escuma. Quan només resta al cul de la tassa una llàntia de l’últim pòsit, el dissol en un dit de conyac o de whisky, com li va recomanar Juan Mari Arzak, que de paladars en sap molt i encara més, i es fuma una fària que curosament ha humitejat fent-la rodar pacientment una temporadeta per una pedra marbre. D’allà estant, mira el cel i la terra, olora la brisa i sap si el «sendemà» –que diu ell—farà bonança o pluja, i gaudeix d’un d’aquells «moments que podrien ésser eterns», que va cantar Raimon. Acabo com he començat, amb en Raimon, que em dona amb les seves cançons immensos minuts de gaudi, bellesa i pau. Corro al piano a tocar Desert d’amics.

 

Periodista
Doctor en Ciències de la Comunicació i músic,ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Memòria de la resistència antifranquista’ és el seu últim títol.

Comentarios
Multimedia Diari