El polifacètic Eugeni Perea Simón

A Perpinyà també llegeixen Eugeni Perea Simón, escriptor de Riudoms.I no sols perquè s’ha guanyat a Cotlliure el Premi Internacional trilingüe de Literatura. No sols. Passa que el coneixem a tall d’escriptor conreat, amb regularitat i èxit, més d’una vessant de la cultura: història, assaig, creació literària, onomàstica. Un esperit polifacètic.

I tot i així s’encadenen l’un rere l’altre, a més de llibres d’especialista (història, onomàstica) uns llibres originals i deliciosos de pura creació literària (Gastronomia divina), amb una punta, fins i tot a vegades, de tendra emotivitat com en Les Mallorquines (en què l’autor se’ns posa a davant donant a menjar, culleradeta rere culleradeta, a l’àvia ja muda d’un atac de feridura, absent en paraula però prement-li la mà d’agraïda...); Els pòlders de la memòria (Premi Rovira i Virgili 2007), on, en el «cementiri abandonat de la memòria», romanen unes encisadores inclusions poètiques...

A Sefa Ferré, l’expressió permanent, Perea demostra les seues habilitats i agudeses de crític literari per sobre un fons personal de lectures i d’erudició que diré: exponencial. Home de llibres i enamorat de llibres, un fons bibliogràfic és, per a ell «una caixa de sorpreses i de relacions».

No ens estranyarem, ja que, en el seu darrer llibre, Quadern d’interseccions (Viena, Barcelona, 2014), hi surti una multitud polifacètica de veus, ple de veus de tots horitzons i gèneres, bescanviant llurs records, opinions, desitjos sobre tot el que fa el món personal de cadascú i el món en general.

I així, en el silenci ple de vida del llibre, se senten com si fossin confessions i secrets lliurats expressament per a nosaltres, lectors. Un concert, si es vol, de veus d’una tonalitat ben variada però que mai no desafinen.

A mi, em passa que, a aquell llibre, hi tinc una mena d’addicció: d’ençà que el tinc a casa i a mà, me l’enduc sempre amb mi per a poder llegir-lo a lloure, perquè en això també rau el seu gran interès: i és que el pots agafar a tal pàgina, o a tal altra, no t’hi perds mai. I si tens ganes de rellegir un passatge que t’ha particularment agradat, ho pots fer sense malbaratar la unitat de la composició.

No passa com amb una novel·la on has de seguir sense trencar-la, la vida i peripècies dels personatges. Sí, no m’ho puc amagar: estic enamorada d’aquest llibre tant com m’agrada aquesta mena d’autor en què mai no notaràs uns aires d’autosatisfacció ni les ampul·lositats d’una retòrica amb efectes només exteriors. No. Aquí, l’escriptura s’ofereix com una porta que s’obre a un amic: benvinguda, plaent, sincera, i a vegades, el to pot arribar fins a cruel («un assassinat amb consciència»), i implacable si, de cop i volta, l’autor no pot més aguantar la indignació que experimenta per qualque especial «sistema», o «establishment»... Però sense mai escarafalls de cap mena.

L’autor és de la nissaga dels ben educats, i més que això: la seua frase queda sempre d’una elegància que, no en podem dubtar, li ve del natural, un estil que no admet l’aürt, res d’esqueixat. Els mots queden nets i llisos, i si hem dit «elegància», és perquè sura en ells l’elegància moral, dia rere dia, de l’ànima. I ho experimentem. Ja al preludi. El seu text s’orienta «amb paisatges morals de caràcter estable i permanent on només pot viure una determinada espècie humana».

Precisament, aquest matí, m’he rellegit amb fruïció el preludi dedicat a l’abraçada. No em direu: quin assumpte més ben escollit que aquell de l’abraçada per a iniciar un primer contacte autor-lector? Vaja. M’ho he agafat com el bon pa, del flequer dels bons, o la pasta del pastisser dels rics, jo me l’he posat al meu platet i, gustosament, d’una engruna tendra a l’altra, me l’he esmicolat i cruspit amb delícia.

Mentre anava paladejant, les figures d’aquelles abraçades anaven anellant-se: «amoroses, tendres, innocents, malicioses, falses algunes, de compromís, d’amistat, sexual, espirituals, forçades a vegades, espontànies, i de condol, d’esperança, i també locals, i universals…»

I hi ha moments així per als llibres com per a l’amor, unes interseccions que, en el llibre d’Eugeni Perea, formen uns cercles que es fan de persona a persona I acaben formant unes constel·lacions d’un univers on l’enemic es fa amic perquè tot, si tenim l’espurna de voler trobar-ho, tot es troba en nosaltres. Gràcies, Eugeni Perea, gràcies pel teu llibre.