El primer contacte amb l'escola

Les darreres setmanes tots hem escoltat per tot arreu pares i mares referint-se als seus fills «com els convé començar l’escola», «és que estan avorrits», «les vacances són massa llargues», «es mor de ganes de retrobar els seus amics i jo més», etc.

Hi ha, però, uns infants i famílies que viuen aquest fet de manera una mica diferent de la resta, ho fa amb incertesa, neguit i preocupació: aquells que inicien aquesta aventura per primer cop. Sort, que a les llars d’infants, coneixedors d’aquest fet acullen les famílies amb paciència, comprensió i afecte, i sobretot amb professionalitat. Durant aquest procés tan complex, els infants, les famílies i les educadores assumeixen una nova situació en què hi ha un objectiu fonamental: crear un vincle de confiança.

A la llar d’infants, la manera d’atendre l’infant i la seva família durant aquest període és totalment individualitzada, es respecta el ritme i les necessitats, que en cada cas són diferents. S’estableixen els dies de començament de forma progressiva, amb l’objectiu de viure de la manera més agradable i tranquil·la aquest moment tan important.

Són moltes les investigacions que mostren que les oportunitats de desenvolupament personal, social, cognitiu i emocional dels infants estan vinculades a l’estimulació primerenca. Tant des de la psicologia evolutiva com des d’altres disciplines es posa èmfasi en els beneficis que suposa per a l’infant iniciar en els primers anys de vida un procés educatiu que és generador d’habilitats en el terreny sensorial i cognitiu, i sobretot en la sociabilitat amb els iguals i els adults.

La psicologia infantil s’ha ocupat de mostrar que una «llar d’infants de qualitat» té uns efectes positius en el desenvolupament de l’infant, especialment a partir del primer any. De fet, les dades de l’informe PISA mostren que el rendiment escolar és superior entre els adolescents que van estar escolaritzats a la primera infància. I això s’explica, en part, pels guanys que genera des del punt de vista dels estímuls cognitius i de la motivació per a l’aprenentatge.

Experts afirmen que durant els primers anys de vida i en particular des del naixement fins als tres anys, els infants únicament necessiten nutrició, protecció i estimulació per tal que el cervell es desenvolupi correctament. Els progressos recents en el camp de la neurociència, però, aporten dades significatives sobre el desenvolupament cerebral durant aquesta fase evolutiva. Gràcies a aquestes, se sap que en els primers anys, el cervell forma noves connexions a una velocitat de vertigen, a un ritme que mai més a la vida es repetirà.

La neurociència alerta especialment de la importància de les persones educadores per afavorir i potenciar aquest desenvolupament, conjuntament amb els pares i les mares, el seu paper és fonamental. En aquest sentit, la majoria de les persones que es dedica professionalment al 0-3 tenen molta qualitat, i és que no pot ser d’altra manera.

La «primera infància» té una característica única que no es torna a donar mai més en la trajectòria escolar: les famílies i els professionals, intercanvien «informació» de forma presencial i personal cada dia. Aquesta relació tan singular i extraordinària ajuda a establir un vincle estret entre els dos referents adults de l’infant. El fet que els nens i les nenes no tinguin autonomia i necessitin acompanyament per anar i tornar a l’escola, implica que com a mínim en dos moments al dia, hi ha un intercanvi de paraules, de preguntes i respostes, d’encreuament de mirades, una estona de conversa... en definitiva, de «vincle de confiança».

Aquest fet converteix les entrades i les sortides en moments on l’infant observa i reconeix la importància dels seus entorns més propers: la família i l’escola. Així també s’adona que on està és molt important pels seus pares, ple de vida, alegre, organitzat, acollidor, inclusiu, amable... i que les persones que estan a càrrec seu, també.

A la «primera escolarització» cada infant arriba amb un bagatge diferent i a l’escola són plenament conscients: el mes de naixement, la maduresa, la personalitat, l’estimulació rebuda els primers mesos, si té germans o no, les característiques pròpies de l’entorn familiar... cada infant és únic, i si bé això serveix per qualsevol edat, en els primers anys és quan més es nota. Les educadores no pressuposen que tots han d’arribar a les mateixes fites, de la mateixa manera i en el mateix moment i d’això se’n diu «respecte a la diferència». Sembla senzill, però no ho és. En altres etapes educatives de vegades costa d’assumir, i en canvi a les llars d’infants és el més natural.

És una realitat que les professionals que es dediquen al 0-3 estan molt ben valorades pels seus usuaris i això es deu al fet que requereix persones competents i vocacionals. No es tracta únicament d’actitud, de tenir ganes... és necessari tenir una bona formació, recursos educatius, estratègies, coneixements de psicologia i pedagogia, de salut infantil, etc. Estar al càrrec de nadons, d’infants d’un o dos anys no està a l’abast de tothom.

L’atenció i educació dels més petits és una tasca complexa, difícil i molt exigent. Impossible de fer, si no et sents a gust. Les persones que s’hi dediquen, són molt conscients d’aquesta gran responsabilitat i en canvi tenen poc reconeixement laboral i social.

La llar d’infants és el primer esgraó del sistema educatiu i per mi, sense cap mena de dubte, el més important. La majoria de famílies acaben valorant aquesta experiència difícil amb molta satisfacció perquè s’hi senten acollides, enteses, acompanyades, assessorades, escoltades, orientades... en definitiva perquè confien en els professionals que hi treballen.

Josep Maria Cornadó és també coordinador de la Prova d’Aptitud Personal per a l’Accés als Graus de Mestre del Consell Interuniversitari de Catalunya i professor de la Facultat d’Educació i Psicologia de la Universitat Rovira i Virgili (URV).