El procés sobiranista, exemple d'un canvi d'època

Encara que fos esquimal seguiria amb entusiasme el procés sobiranista de Catalunya perquè, més enllà de l’aspecte sentimental, em sembla un bon exemple per il·lustrar el canvi d’època global en què potser estem immersos tots plegats.

El fet que es tracti d’un procés social em sembla significatiu. Entre tots estem construint quelcom de nou. Bona part de la societat catalana unida amb l’objectiu comú de portar a terme un canvi en una direcció definida: la independència del país.

Un procés perseverant en què participa gent molt diversa de tot el territori amb diferents edats, classes socials, gènere, professions, procedències, nivell cultural, llengua materna, etc. Caracteritzat per la individualitat de missatges i d’adhesions, la diversitat de formes d’expressió, l’horitzontalitat i el debat. Independentistes de tota la vida conviuen ara amb nous independentistes.

Aquest caràcter assembleari, democràtic i participatiu del procés em sembla significatiu. Hi ha moltes persones que hi treballen de forma voluntària i altruista. Es tracta d’un moviment que acull una sensibilitat creixent de participació més enllà de les institucions i dels partits i fa que la política torni a interessar, a formar part del debat quotidià. El clam per la unitat en l’acte central de l’ANC i Òmnium pel 9-N és un bon exemple de l’exercici d’aquest apoderament de la ciutadania.

Les expectatives de participació de la gent són ara més grans perquè vivim i experimentem la immediatesa i una interacció directa quan fem servir les xarxes socials.

Els canvis tecnològics ens han permès aprendre que internet pot generar cassolades contra decisions del Tribunal Constitucional considerades injustes i altres accions de protesta a les velles i noves places de la democràcia. És una altra forma de relacionar-nos, de viure i d’entendre la política, en què el factor emocional és més present que mai. Deslliurar-nos d’un Estat que no ens estima i ens maltracta qüestionant les lleis i quedant-se amb els impostos que generem amb el nostre esforç mou milers de voluntaris i milions de participants.

La presència de famílies amb infants i gent molt gran votant i a les manifestacions, els crits emotius d’independència cada cop més freqüents en actes públics i l’abraçada d’Artur Mas amb David Fernàndez el 9-N il·lustren molt bé aquest caràcter emotiu del procés.

El fet que el procés estigui liderat per dues dones en la maduresa, Carme Forcadell, presidenta de l’ANC, i Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, també és un fet destacable, ja que trenca els estereotips dels lideratges revolucionaris a càrrec d’homes joves o d’un únic home.

Així, doncs, el procés català gaudeix d’un doble lideratge femení marcat per valors com el diàleg i el seny.

Aquests valors fan que el procés sigui un moviment pacífic. Un repte difícil amb milions de persones mobilitzades i el continu desafiament del Govern espanyol, els representants del qual sovint ha semblat que desitjaven que es produïssin esclats violents. Unes mobilitzacions, seguides amb interès per la premsa internacional, que han estat les més multitudinàries de la història de Catalunya i de les més grans d’Europa: la Via Catalana cap a la Independència del 2013, la V a Barcelona de la Diada d’enguany i el referèndum del 9-N, entre altres.

Pel que fa al futur, tot i la diversitat d’idees dels participants en el procés, sembla que tothom està d’acord que el nou país haurà de ser una república amb institucions regides pel principi de la transparència i, en aquest sentit, la corrupció ha estat criticada públicament pels líders polítics implicats.

Si aquests són els valors que caracteritzen el procés sobiranista, els que regeixen el comportament del Govern espanyol serien si fa no fa els contraris. No obstant aquesta oposició continuada, la voluntat de replantejar el marc institucional en què s’estableixen les relacions Catalunya-Espanya i les bases de legitimació d’un sistema polític que pertany a un altre temps té un profund arrelament popular.

Catalunya s’ha traçat ara un nou horitzó que aglutina persones, fa pinya, cohesiona i genera iniciatives de la societat civil per aconseguir cridar l’atenció internacional, crear opinió pública i decidir quin tipus de marc polític i jurídic volem.

Ara només cal esperar que els partits polítics catalanistes deixin de banda el sectarisme de les velles estructures de partit, és a dir, que estiguin a l’altura d’aquest nou repte i se sumin a la unitat, requerida de manera puntual en un moment excepcional. Un desig compartit per molta gent implicada en aquest procés exemplar.