El debat d’investidura m’ha deixat pansit. Realment algú creu que el principal problema d’Espanya és l’amnistia? Així ho sembla després de veure i escoltar el lamentable espectacle dialèctic que va succeir ahir al Congrés dels diputats.
Tota la sessió va ser una mostra evident que la política ha esdevingut un gran teatre on els polítics són els actors que actuen en diversos escenaris públics: Parlaments, tertúlies de ràdio i televisió, mítings, entrevistes a la premsa... Aquests escenaris s’han amplificat encara més amb l’arribada de les xarxes socials que allunyen del tot la política del debat serè i enraonat, amb la complicitat (diguem-ho tot) dels mitjans de comunicació
Com ha escrit el filòsof francès Bernard Manin, vivim en «democràcies de públic» en les quals els partits són indústries que venen un «producte» que han d’endinyar al consumidor (els votants). Espero que els partits s’adonin tard o d’hora que el públic acabarà cansat d’aquest llenguatge grotesc, buit de contingut i ple de tòpics. Es pensen que la gent som una colla de tòtils. I potser sí.
Lo más leído
