Els pilars octogonals

De petit jugàvem a la planta, bé a la tercera, bé a la segona. A la quarta no acostumàvem a jugar perquè les probabilitats que ens renyessin eren elevades, i a la primera, alguns dels nens que hi vivien ens podien fer la guitza en qualsevol moment.

Era difícil explicar-ho als amiguets de Reus que pujaven a l’escola, però era així. També era difícil d’explicar per què nosaltres baixàvem a Reus quan en realitat vivíem a Reus. Però per nosaltres Reus començava on acabava el pont que passa sota les vies del tren.

També resultaven curioses les cares dels qui et preguntaven l’adreça; respondre amb un ‘bloc vermell’ per situar-te dins el barri, resultava d’allò més estrany pel teu interlocutor si no era del barri, és clar. Perquè els que sí que ho érem, el color del teu bloc a més d’identificar-te amb la teva colla, creava una mena d’estrany lligam de pertinença a un bocí del barri i del terreny que l’envoltava. Sense anar més lluny, cada bloc tenia delimitat com a territori sagrat el camp de futbol en els descampats adjacents avui desapareguts. Els del bloc verd feien una mica de ràbia perquè tenien el camp al costat del Mas Carandell, molt temps abans del que es convertís en el que és ara.

Així vàrem créixer i criar-nos diverses generacions de ganxets, en una ciutat dins d’una altra ciutat, on teníem carrers i places per córrer a diferents alçades, amb piscines que ben aviat varen buidar-se, amb jardineres que ens apropaven més a la natura i amb xemeneies conformades amb elements plens de significats. Amb molts estímuls socials però també arquitectònics, perquè a qualsevol racó del barri, els deixos visuals ens evocaven incansablement a referències lúdiques.

Marginat i marginal des dels pocs anys de ser construït, allí ens vam fer grans diverses generacions de ganxets al barri Gaudí. Un intent arquitectònic d’un jove i somiador arquitecte que esdevindria referent a nivell mundial. Arquitecte que va saber conjugar el saber de grans mestres en diferents arts,  fent del Taller d’Arquitectura la fàbrica d’on sorgí el projecte del barri Gaudí, un nou paradigma d’arquitectura residencial ple de càrrega conceptual i cultural, dirigit a aconseguir i a potenciar tot el que hi ha de relació i convivència en la vida humana.

Perquè tal com demanava en Manuel Vázquez Montalbán, en el seu Llanto sobre las ruinas futuras del Barrio Gaudí, «en la perpetua improvisación del no saber qué hacer mientras se muere si acaso construid barrios donde poder palpar atardeceres».
I al barri Gaudí, els capvespres es podien palpar i assaborir.