Enyor de la mascareta

La norma de dur la mascareta ha estat molt útil per combatre la pandèmia i també per omplir les butxaques de rapinyaires com Alberto Luceño i Luis Medina que es van endur, presumptament, més de sis milions de dòlars en comissions per la venda de material sanitari a l’Ajuntament de Madrid. «Pa la saca», va escriure Luceño a Medina quan van tancar l’operació. Al final ens hem acostumat tant a la mascareta que alguns la trobaran a faltar. En els adolescents es produeix la «síndrome de la cara buida», una sensació d’inseguretat en deixar al descobert defectes com l’acne, ortodòncies o vellositats prematures. Als més grans, la mascareta ens ha servit per tapar la nostra falta de memòria. «Amb la mascareta no t’havia conegut», dèiem fins ara quan ens aturava pel carrer algú que no recordàvem qui és. Ara tornarem a quedar indefensos davant de les nostres amnèsies. Una vegada, pel carrer, se’m va adreçar una persona amb els braços de bat a bat per abraçar-me. El vaig veure tan eufòric que també vaig preparar-me per acollir-lo amb passió. Quan em tenia al davant, va frenar en sec i va amollar: «Perdoni, m’he confós de persona». I va girar cua. Això, amb la mascareta no passaria.