Estabilitat en la tempesta

Fa pocs dies vaig assistir a la presentació del llibre Les quatre vides de l’oncle Antoine de Xavier Aliaga, XXVII Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler. Al públic, no vam arribar a una vintena de persones en el que hauria de ser un dels actes més culturals més importants de la ciutat, una convocatòria que es va ajornar quatre vegades fins a trobar un moment on les agendes i el panorama polític permetés encabir-lo.

En societats petites com la nostra, tots ens coneixem i tenim històries compartides, i quan es produeix la mirada de l’odi (terrible!) fa més mal 

Em sembla un fet significatiu per definir el moment en què vivim i em van sorprendre les absències que hi va haver tant a escala ciutadana com institucional. Tot explicable i segurament excusable però en tot cas molt lluny del que seria considerat un esdeveniment cultural normal a la Tarragona que jo he conegut més profundament en els darrers anys.

La societat tarragonina, en particular, i la catalana, en general, està al mig d’una tempesta política que ha alterat la nostra vida, la nostra economia i la normalitat cívica necessària per avançar i créixer en tots els sentits, també en el cultural i social. El denominat «monotema» del procés sobiranista ho està envaint tot, alterant les agendes, crispant emocions, tancant perspectives i deprimint expectatives d’un futur pròsper. Res no és igual.

Mirar-nos amb respecte

La frustració creix, la confusió també i la fractura social és cada cop més evident. Fa dies que insisteixo. Quan tot això acabi, si realment ho aconseguim, tots plegats ens hauríem de poder seguir mirant a la cara amb respecte. En societats petites com la nostra, tots tenim noms i cognoms coneguts i històries compartides, i quan es produeix la mirada de l’odi (terrible!) fa més mal i costa de recuperar. Catalunya sempre ha estat un país divers, que s’ha construït des del respecte a la multiculturalitat i on la convivència entre diferents ha estat model durant dècades. Ara mateix tot això s’ha trencat. Hem vist notícies preocupants com l’alerta del rector de la Universitat Rovira i Virgili (URV) davant l’acció d’estudiants encaputxats que han amenaçat alumnat i personal de les facultats.

Jo mateixa he patit la intolerància dels que volen imposar les seves idees increpant-me perquè trenqui el carnet del PSC. M’han dit covard, botiflera, «no oblidarem», p...t... socialista i amenaces mil, que també són violència verbal.

Separar les dinàmiques locals del context general donant estabilitat als ajuntaments hauria de ser una prioritat

Explico el que passa sense victimisme, simplement com a evidència objectiva de la situació que patim aquells que apostem pel diàleg i la moderació i que fa temps que alertem que això és un carreró sense sortida. Des del meu punt de vista amb el desafiament independentista fa setmanes que anem directes al precipici. 

El que va passar el dia 6 i 7 de setembre al Parlament de Catalunya va ser que el Govern Puigdemont va dinamitar les institucions catalanes des de dins (no va venir cap govern «enemic» a fer-ho), i provocar l’aplicació del 155 és un greu error que ha donat ales al nacionalisme espanyol, igual de rebutjable per la seva radicalitat i excessos. Tot això amb un Govern a Madrid, el del Partit Popular, que ha estat incapaç de buscar una solució política al conflicte perquè «mentre pitjor millor». Els nacionalismes, català i espanyol, es retroalimenten i qui perd és la ciutadania.

En mig d’aquesta tempesta terrible, el govern local de Tarragona, amb Josep Fèlix Ballesteros al capdavant, segueix mantenint l’estabilitat per poder resoldre minut a minut aquelles qüestions que permeten donar tranquil·litat i garantir que la ciutat segueixi. I sí, ho estem fent amb un acord de ciutat que es circumscriu estrictament als temes de Tarragona i amb suports externs, en molts temes importants, per part d’altres forces polítiques municipals.

Separar les dinàmiques locals del context general donant estabilitat als ajuntaments hauria de ser una prioritat arreu de Catalunya. Lamentablement el procés sobiranista ha escombrat molts acords municipals per motius ideològics poc justificables en un context democràtic i que són aliens al dia a dia dels ajuntaments. Una veritable pena, ja que qui perd de nou és la ciutadania dels nostres pobles i ciutats.

Tinc el ferm convenciment que només amb el diàleg, el respecte a l’estat de dret i la moderació podrem trobar una sortida. És la nostra responsabilitat. Cal sortir de la tempesta.