Fem tard

A cada reforma de la llei del comerç perdem un llençol. És una visió interessada del botiguer i d’un romàntic antic com un servidor que li agrada la conversa de taulell. Ara mateix, tant és passejar per l’Ostergade de Copenhaguen, per l’Istiklal d’Istanbul o la Porta de l’Àngel de Barcelona. A tot arreu hi ha les mateixes botigues, els mateixos aparadors, els mateixos dependents. Sé que és molt difícil lluitar contra les inexorables lleis del mercat. Sé que tots acabarem atesos pel senyor Amazon. Ho sé. Però precisament per això m’ha emocionat la decisió de la municipalitat del londinenc Westminster de prohibir la instal·lació de franquícies i comerços de cadena a Saville Row, l’històric carrer de les sastreries a mida. L’alarma va saltar quan una franquícia de roba de nen es va instal·lar a la vora d’una sastreria de cavallers de vestit com cal i paraigua. Per què no podíem haver fet el mateix al carrer Llovera, per exemple? Fem tard.