Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

Amor i mort

Les inversions amb finalitats socials han minvat i s’ha afeblit el sistema a l’hora d’afrontar crisis com la que
ha provocat l’última epidèmia

| Actualizado a 03 julio 2022 11:22
Roger Pla Farnós
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Un familiar em va fer arribar un article de Iona Heath, metgessa de capçalera, jubilada, publicat a la revista British Medical Journal (BMJ). L’autora reivindica la necessitat de prendre decisions en política sanitària des de la perspectiva de l’amor i ho raona emprant situacions que es van generar durant la pandèmia del coronavirus.

Al començament, el text em va semblar una mica ingenu i em va fer somriure, però a mesura que l’anava llegint el meu gest anava donant pas a un veritable interès. Vaig donar moltes voltes a les seves reflexions. Ara el rellegeixo, dos anys després. Durant aquest temps amics meus han mort, d’altres han passat mals moments i jo sento el pes dels anys al meu cos i a la meva ànima.

$!Amor i mort

L’autora ens recorda que fa pocs anys la SIDA ens va agafar per sorpresa, però que la humanitat ja havia patit altres infeccions com la tuberculosi, el còlera, el tifus, i la mateixa grip, que en el seu moment va fer estralls a tot el món. Ho menciona com una realitat desagradable que acompanyava la condició humana i afectava tant els rics com els pobres. Semblava que havíem oblidat el poder de la infecció, tot i que és la primera causa de mort prematura a l’Àfrica. Actualment hem perdut la familiaritat amb la mort.

Els habitants dels països rics hem anat a la Lluna, fem servir la raó freda per afrontar els problemes, hem controlat el dolor i vivim més anys. Hem començat a integrar el dret a la salut, a creure que tenim dret a una vida llarga i saludable i que qualsevol desajust és fruit d’alguna negligència. Ens hem permès oblidar que hem de morir.

La covid-19 ha afectat sobretot la gent gran. Molts de nosaltres, els grans, no volem rebre tractaments estressants ni agressius

La societat del benestar s’instaura després de la Segona Guerra Mundial. Promou no excloure socialment ningú per motius socioeconòmics, però aquest principi mai ha estat acceptat per totes les ideologies i les que s’hi oposen han agafat més força després de la crisi del 2008. Les inversions amb finalitats socials han minvat i s’ha afeblit el sistema a l’hora d’afrontar crisis com la que ha provocat el retorn de la infecció de l’última epidèmia.

On més s’ha notat l’empitjorament ha estat en la Salut Pública. El nostre sistema està més preocupat per la malaltia que per la salut i això ens ha portat a una situació de descontrol bastant caòtica.

Cal reconèixer públicament el treball dels professionals sanitaris, que ens han cuidat físicament i emocional, assumint el risc de contagiar-se ells mateixos i les seves famílies i sent plenament conscients que podien morir.

Es necessita una motivació altruista per fer aquesta feina i a cada un d’ells se’ls pot aplicar la màxima de Franklin D. Roosevelt: el valor no és no tenir por, sinó el convenciment que hi ha alguna cosa més important que la mateixa por. I aquesta cosa és l’amor.

La covid-19 ha afectat sobretot la gent gran. Molts de nosaltres, els grans, no volem rebre tractaments estressants ni agressius. No volem que ens deixin sols o enganxats a un respirador rebent un tractament amb poques possibilitats d’èxit i encara menys quan sabem que la màquina podria ser més útil per a una persona jove que, certament, té més possibilitats de sobreviure que nosaltres.

Aquesta crisi passada ens pot ajudar a comprendre que no voler rebre un tractament agressiu per mantenir la vida pot ser un acte de respecte i dignitat de l’ésser humà en el moment de morir. Hem de morir enganxats a una màquina si tenim l’alternativa de fer-ho tranquil·lament, amb pau i agafats de la mà dels qui estimem? M’agradaria viure la meva fragilitat a casa i tant de temps com es pugui. És a casa on alguns volem acabar la nostra vida, però per fer-ho possible cal desenvolupar un model sanitari i social de suport.

Malgrat totes les coses que puguem inventar, els humans continuarem morint i ningú ho hauria de fer separat d’aquells que estima. No ens poden privar de l’oportunitat de dir adeu a la fi de la vida.

Ningú hauria de ser forçat a morir en soledat. Ningú hauria de carregar amb el pes de saber que ha deixat morir sol els seus estimats.

Si ens posem d’acord amb aquest plantejament, segur que veurem els tractaments de les malalties greus des d’una perspectiva diferent.

A l’hora de la mort, la por no ha de desplaçar l’amor. L’únic que ens sobreviurà serà l’amor que haurem donat.

Comentarios
Multimedia Diari