Quan veus la neu per primera vegada

Obrir la finestra al matí i veure aquella blancor. Aquell paisatge que ens recorda algun hivern afortunat de la nostra infantesa. Apartem les cortines i l’alcem de peu sobre el radiador. Els ulls d’aquell nen queden oberts de bat a bat. La primera vegada que veu la neu. Crida d’alegria. «Neu! He vist la neu! Anem fora!». No pot esperar. Canviem el pijama per la roba que toca i sortim. «Ai, que freda!». Li encanta. Comença la roda de reconeixement. No vol guants perquè molesten, però els necessita. Se’ns apropa. Li torno a posar. Es prepara, estira els braços i es deixa anar enrere, amb un enorme somriure i unes galtes que pugen de color. És aquella sensació de llibertat absoluta que també tenim els adults. I que necessitem. Pugem al cotxe. On anem, hi haurà molta més neu. Li expliquem i ho entén. El trineu que hem agafat és fluorescent, el sol és radiant i el lloc és ideal. «Fem un snowman! Mira, està content!». Ho havíem preparat. Li havíem explicat. Feia dies que ho esperava. I aquella primera experiència és de les que no s’obliden. Fa boles de neu i fem guerra. Llisca amb el trineu cada vegada més ràpid. Més boles. Ens estirem els tres. Dibuixem les mans. Intenta córrer, però costa. S’adona que lliscar és més divertit. Ja hi vol tornar. La vida són problemes, però dies així ho compensen tot. Penses. Fas balança. El mires. Els ulls brillen encara avui. És feliç. La vida hauria de ser això.