He reprès la meva vida amb il·lusió i entusiasme

Les males notícies mai van precedides de cap anunci. Quan comença el dia no sabem com l’acabarem ni com el gestionarem.

Diuen que la vida és una novel·la que sempre acaba malament, pel fet que el protagonista sempre mor.

Al llarg de la vida ensopeguem amb mil vivències, aventures, desastres, alegries, tragèdies o amb recuperacions miraculoses. Tot és mòbil. Tot canvia. Com es diu al final de la tragèdia Medea: «Un Déu sempre decideix fets imprevistos».

I això, justament, és el que m’ha succeït a mi.

El 2 de setembre de 2021, en el decurs d’una revisió rutinària em van detectar dos tumors malignes. Un càncer al còlon i un altre al pulmó.

Quan la malaltia entra a casa no s’apodera només del cos, sinó que teixeix al voltant un fosc vel de desesperança.

Tots els qui m’estimen: família, amics, les persones de la Cambra... en assabentar-se’n van contenir la respiració.

No podia ser. Sempre he estat una dona forta. He dut una vida saludable. No he fumat, ni begut, no he fet cap excés. Com era possible aquell diagnòstic?

Vaig trigar hores a reaccionar. Em vaig refer pensant en l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla de Tarragona, una institució amb més de 850 anys d’història al servei de la salut.

Va arribar octubre i em vaig posar en mans de l’equip de cirurgianes dirigit per la doctora Maria José Mañas.

Infermeres, metges, personal sanitari i de neteja, tots, absolutament tots, em van acaronar i no em van deixar caure tot emprant una xarxa invisible, però que a mi em feia l’efecte que era la que empren els trapezistes. Aquesta xarxa estava teixida amb amor, dedicació, professionalitat i empatia.

El mes de febrer d’enguany va ser el torn del segon tumor. Vaig afrontar l’operació i recuperació amb tot el valor que vaig ser capaç de reunir.

En cap cas he necessitat sessions de quimioteràpia i ja torno a estar activa al capdavant de les meves funcions: la presidència de la Cambra de Tarragona i el servei a les empreses del territori.

Explicat així sembla lleuger. Però han estat vuit mesos de patiment i de fer el cor fort.

Per això no em cansaré de donar les gràcies a tots els qui m’han ajudat a aconseguir aquesta recuperació miraculosa.

Gràcies al doctor Joan Maria Adserà, doctor Albert Josa, doctora Laia Capdevila, doctor Ramos, doctora Mañas, a les meravelloses infermeres, familiars, amics i a tot el personal i membres de la Cambra de Tarragona que m’han donat el que necessitava.

No us negaré que, per moments he defallit, temia no poder sortir-me’n. Però a l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla han fet possible el miracle de la meva recuperació. Per sempre més estaré en deute amb aquesta magnífica organització de persones sàvies i amables.

He reprès la meva vida amb il·lusió i entusiasme. Amb el ferm desig de superar aquest revés i tornar a ser, de nou, jo mateixa.

Tot aquest llarg i dolorós procés m’ha servit per a reconèixer el que és l’amistat de veritat i la gran professionalitat de les persones que m’han envoltat.

Per viure la vida, i viure-la plenament, cal mirar sempre endavant.

Però per entendre-la, en tota la seva dimensió, cal mirar enrere.

I jo avui he descobert perquè un dia, ja llunyà, vaig néixer i sobreviure.

Gràcies per la vida!