L’any 2025 ha de ser el de la consolidació metropolitana. Ha passat un any des de la constitució formal del Grup Impulsor de l’Àrea Metropolitana, el projecte necessita ara transitar cap a la concreció d’iniciatives amb impacte i visibilitat. La pista s’acaba i cal enlairar-se. Fins ara el camí ha estat plàcid, hi ha hagut sintonia política i un propòsit compartit, però tot serà més difícil quan calgui aterrar les idees a la realitat concreta.
En planificació estratègica s’utilitza sovint una eina que ajuda a preveure els possibles errors i falles que poden fer de llast en projectes complexos i difícils: l’anàlisi post mortem. La idea és senzilla, viatjar cinc o deu anys cap al futur imaginant que el projecte ha mort i preguntar-se per les raons d’aquest fracàs. Fer l’autòpsia al cadàver metropolità. Pensar els errors des de 2030 per poder-los preveure i canviar des de 2025.
El primer risc del projecte és el calendari, la necessitat d’avançar abans que les eleccions de 2027 treguin el cap a l’horitzó. No només perquè l’ambient electoral farà més complicada qualsevol iniciativa, també pel risc que suposen els possibles canvis posteriors. L’empenta metropolitana compta avui amb una forta sintonia política i personal entre els alcaldes que podria canviar l’endemà de les eleccions, si no hi ha una inèrcia potent que ho faci impossible.
Una segona causa de mort potencial és la gestió d’expectatives. La necessitat de donar resposta a una promesa d’articulació metropolitana que s’ha presentat com una realitat ambiciosa i imminent. Els mitjans i la política han generat una expectativa que pretén, ara sí, articular la Ciutat del Camp després de dècades de fracassos. Hi ha inèrcia i complicitat, hi ha momentum, però no durarà gaire més si la ciutadania no veu alguna cosa feta durant els pròxims mesos. El camí de l’esperança a la decepció és curt.
Les tensions de campanar són al tercer lloc de la llista. Fins avui ha estat possible deixar enrere la rivalitat secular entre els municipis metropolitans, però quan es passi de les paraules als fets serà difícil evitar que apareguin tensions i rivalitats. La localització d’una infraestructura, la proximitat d’un servei o la captació d’una inversió concreta són candidates a generar conflictes. L’exemple d’altres entorns metropolitans deixa clares les solucions possibles: més diners per lubricar el procés i múltiples projectes en paral·lel que permetin compensacions i equilibris.
El quart escull de l’anàlisi post mortem és la tensió entre la ciutat i la regió. L’articulació metropolitana i la vertebració regional de la Catalunya Sud són projectes complementaris i simultanis, però no són el mateix. Construir una regió i dotar-la d’una capital metropolitana són paral·leles que convergeixen, per fer servir la paradoxa d’Aldo Moro, i demanen estratègies, actors i aproximacions particulars i diferenciades. Avui hi ha una certa confusió entre els dos objectius que convindria resoldre.
L’últim risc de la llista, rimant amb el tercer, seria la tensió entre lideratges que ha d’acabar apareixent de forma gairebé inevitable. Si Reus i Tarragona són ciutats bessones, Cambrils, Salou i Vila-seca són municipis trigèmins. A Barcelona el lideratge és indiscutit, però al Camp de Tarragona no ho serà. Els lideratges compartits són un oxímoron, però els lideratges diversos no. L’ambició metropolitana en diverses àrees d’acció hauria de permetre donar joc i lluïment als diversos actors del joc.
2025, una oportunitat i cinc riscos.