Que no ho tapi el cartell

De veritat que jo no volia parlar del cartell del Ministeri d’Igualtat contra la gordofòbia, ja saben, aquell on surten unes dones reclamant el seu dret a anar a la platja, que resulta que, lamentablement, s’ha convertit en notícia (nacional i internacional) no pel contingut i el missatge «inclusiu» sinó perquè les senyores del cartell han aterrat, previ photoshop, en una platja desconeguda i en un cartell amb logo ministerial sense que ningú els hi hagi demanat consentiment.

No en volia parlar perquè en matèria de cutreries, despropòsits i ficades de pota lamentables qui més qui menys en té unes quantes a l’armari, no només el Ministeri d’Igualtat (i el ministeri de la Montero té coses en cartera molt més greus i criticables que aquesta campanya), perquè en reconec les bones intencions (sí, ja ho sé, l’infern és ple de bones intencions) i perquè, ho confesso, crec que el linxament públic que està patint l’artista activista contra la gordofòbia autora del cartell és excessiu, i a més cal reconèixer que ella és l’única que està donant la cara. Potser si el ministeri valorés més la professionalitat que l’activisme a l’hora de fer un encàrrec tots (també l’artista) ens hauríem evitat aquest espectacle que no beneficia a ningú.

Si n’acabo parlant és perquè l’escàndol del cartell ha coincidit amb la trista notícia de la mort d’aquella dona, Silvia, que s’havia sotmès a una operació d’estètica. I en parlo perquè em fa por que, com acostuma a passar, el cartell (la polèmica fàcil) tapi el problema terrible de la pressió estètica, el patiment que causa i el negoci que se’n fa. Llegeixo que algunes afectades presentaran una demanda conjunta per mala praxis contra la clínica. I llegeixo que el centre (CEME, Centro Europeo Médico Estético, que diu que fan estètica «assequible» perquè les dones «sense recursos» hi puguin accedir. Quina bona gent, oi? Rebaixen preus perquè les pobres puguin ser guapes!) ha anunciat que presentaran una demanda contra aquestes dones per difamació. Sí, sí, per difamació! Diuen que feien 2.500 operacions a l’any i que només n’han sortit una vintena d’afectades. Que a més són unes desagraïdes. Pobres, lletges i desagraïdes, ho tenen tot. Això és veritat que no ho diuen ells, això suposo jo que ho deuen pensar, perquè expliquen que els han ofert «retocs» i no han acceptat. Jo, que també soc pobra, lletja i desagraïda, tampoc m’hi arriscaria.

Dos mil cinc-centes operacions a l’any! Només aquesta clínica. Facin números. Això són molts diners. Per què no parlem del negoci de l’estètica? On són les institucions que tenen l’obligació de garantir la salut i el benestar de la gent (i les dones som gent) mentre alguns guanyen fortunes oferint la felicitat a través d’una liposucció, un augment de pits, un cos de disseny? Doncs sembla que estan encarregant a activistes cartells de body positive. Perquè al final sembla que tot se soluciona apel·lant a l’autoestima o performant identitats col·lectives per empoderar-nos.

Jo no sé a quina platja va la ministra, però a les que hi vaig jo sempre hi hem anat dones de totes les formes, edats, talles i mides. El problema no és que ens «atrevim» o no a «anar-hi», el problema no és que necessitem «una empententa» per superar els nostres complexos. El problema és qui, com i per què els crea, el problema és qui en fa negoci. Estic de l’autoestima fins al capdamunt dels mitxelins. En la meva autoestima mano jo, però en la talla de la roba, en la publicitat, en les clíniques de cirurgia estètica, en les animalades sobre cossos perfectes, sobre desitjos, sobre felicitat a canvi d’unes tetes noves que ens venen pertot arreu que s’hi fiquin els ministeris de Consum, d’Igualtat, de Sanitat i del que toqui.