Xavier Amorós, el nostre referent ciutadà

Colpit encara pel traspàs d’en Xavier Amorós m’enfronto a l’ordinador per tal de filar la meva experiència d’admiració i amistat. En primer lloc, com no podria esser d’altra manera, recordo el seus anys de president del Centre de Lectura, on va tenir que afrontar moments difícil com les de la detenció de diversos socis acusats per la llei antiterrorista. També cal ressaltar el seu impuls a l’activitat cultural de l’entitat, que no era altra que la continuació de la seva incommensurable tasca promotora en les dècades anteriors en les que involucrà generacions de joves ansiosos de col·laborar amb ell ja sigui fent teatre o confegint una de les èpoques més esplendoroses de la Revista del Centre. Tots el teníem com a referent, el consideràvem com el que era, un mestre.

Al Xavier se’l reconeix com una persona de lletres, principalment per la seva poesia realista, per la seva capacitat memorialista, per ser un cronista de la nostra societat en temps que no per ser obscurs no s’han de deixar de recordar, d’aquí la seva obra, acertadament editada en gairebé la seva totalitat en la seva col·lecció d’obra completa.

No reiteraré aquí per falta d’espai el conjunt de reconeixements a nivell cultural, reusenc o nacional, de tots son coneguts i totes ells més que merescuts. Voldria incloure unes frases d’experiències emotives, de caràcter personal, en una altra faceta de la seva trajectòria, la de l’activisme polític, des de la trinxera cultural, des de la intel·lectualitat, en defensa dels valors democràtics, de les llibertats del nostre país i sobre tot de la cultura i la llengua pròpia. També des de les institucions, el nostre Ajuntament, del que va ser regidor i, més tardanament com a senador.

Vaig compartir alguns anys amb ell, com a diputat. En Xavier va ser eficaç com a legislador i concretament per la feina que va fer perquè el Ministeri de Cultura, en temps del ministre Solé Tura, decidís de rehabilitar una joia de la cultura, de l’escena reusenca com és el Teatre Bartrina.

A Madrid va ser feliç, se’l veia feliç, compartia tasques polítiques amb en Jordi Maragall, amb en Barral, amb l’esmenta’t Solé Tura, amb el recordat Ernest Lluch i amb tots ells també en Joan Reventós. Quina colla, eren temps diferents i, de ben segur millors. Tenia el privilegi de ser convidat per ell a les seves tertúlies després de sopar. Quin privilegi poder si mes no escoltar, totes aquestes personalitats, compartir el seu bagatge intel·lectual i la seva visió política.

De moltes altre seves facetes podria parlar, per exemple la professional la de botiguer, amb qui altres professionals del comerç com l’amic Tomàs Barberà, funda la Unió de Botiguers, una de les pioneres del sector al Catalunya.

Home de lletres, poeta, activista cultural, lluitador antifranquista, polític, botiguer. Una persona oberta, entusiasta, sempre disposada a ajudar a tirar endavant iniciatives i, pel damunt de tot un referent per a molts nosaltres, mestre, amic, company, enamorat del Centre de Lectura, que va presidir i del que era soci d’honor. L’honor es nostre haver pogut compartir un bocí de la nostra vida amb tu, estimat Xavier.