El ‘fracàs’ d’Alcarràs

Dissabte a la nit em vaig empassar com un carallot tota la gala de lliurament dels premis Goya a Sevilla, que va ser un espectacle pesat, cansós i monòton, com totes les gales de lliurament de premis, sigui dit de passada. Si no t’hi va res, entomar el xou dels guardons cinematogràfics és un suplici. No n’havia tornat a veure cap des dels Goya en què va ser finalista el meu fill, Víctor Correal, i els Gaudí que va guanyar amb la pel·lícula Món petit. Quan ets part interessada, et commou l’espectacle de llàgrimes, agraïments a la mama, la tieta i altres membres de l’equip «sense els quals el premi no hauria estat possible». Però si no t’hi va res, aguantar les tres hores de funció, té molt mèrit. Per Carla Simon, per Alcarràs i pel cinema català, vam suportar estoicament onze bufetades consecutives a l’esperança que els membres de l’Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España tinguessin uns gustos similars als dels jurats dels Gaudí i del Festival Internacional de Cinema de Berlín. Però, no. Espero que en pròximes edicions facin públic el veredicte abans de la gala, perquè si no cal sofrir la funció, no cal.