El Rosari
de l’Aurora

Quan el metge de la Pobleta de Bellveí va arribar amb la seva mula grisa a Oveix, un petit llogaret de la Vall Fosca, la feina ja estava feta. Pilar, la muller del mestre, havia donat llum, amb l’ajut de les dones del poble, després de tres dies de dolors de part.

Era el 10 de juny de 1937 i el nouvingut era Emili March i Jordana, que ara ho explica en Els nens i les nenes de la guerra, quart volum de la sèrie Exercici de memòria (Garsineu Edicions). Entre el munt de records d’infantesa, Emili March recorda el costum arrelat a molts pobles del cant de la Desperta, una desfilada que feien els nens i nenes a trenc de dia per convocar la gent al Rosari de l’Aurora.

La matinera parada religiosa tenia una tornada que encara recordem molts fills de la postguerra: «Viva María, viva el rosario. Viva Santo Domingo, que lo ha fundado». La intempestiva hora de les oracions, entre altres inconvenients, va provocar fortes discussions entre els veïns que van acabar provocant la desaparició del Rosari de l’Aurora, del qual n’ha quedat l’expressió que encara fem anar per detallar quan alguna cosa acaba malament.

Déu n’hi do la de coses que en aquest país acaben com el Rosari de l’Aurora.