Girona fins a les sopes

Fa uns dies que tots els mitjans de Barcelona ens estan posant el cap com un tabal per la gesta gironina del doble ascens del Girona de futbol i de bàsquet a les màximes categories estatals dels dos esports més populars. Que sí, que d’acord, que moltes felicitats, però potser ja n’hi ha prou. Algú dirà que tenim enveja. Algú pensarà que ja ens hauria agradat a nosaltres assolir la doble fita històrica d’un doble ascens amb dues hores de marge. Diran que prou podríem de tenir la temporada vinent un equip a la Primera Divisió de la Lliga i un altre a l’ACB. Doncs, i tant! Això, però, no evita que un èxit merescut com el que ha aconseguit la ciutat de Girona no posi sal a les ferides de la Catalunya misèrrima. Des de Barcelona tracten com a pròpies les gestes gironines. Cap èxit de Tarragona o de Lleida té el ressò que capta un pet gironí. Aquests moments d’empatx de la Catalunya vella desperten de nou la necessitat d’enfortir l’aliança territorial de Tarragona i Lleida que reclamaven els alcaldes Ricomà i Pueyo i els presidents de diputació, Llauradó i Talarn. Una vegada més, a través de l’esport, hem pogut veure la fotografia d’un país desequilibrat.