L’aiguat de Santa Tecla

Al meu país la pluja no sap ploure. / O plou poc o plou massa. / Si plou poc és la sequera. / Si plou massa és la catàstrofe...», fa la cançó de Raimon. Un altre cop hem passat de forma vertiginosa de parlar de sequera a parlar de catàstrofe.

A Tarragona, una de les zones més afectades per l’aiguat del dia 23 ha estat la Vall de l’Arrabassada, on visc. Els carrers Josep Vicenç Foix i de Josep Ras i Claravalls es van convertir en un riu desbocat que va arrossegar els cotxes com si fossin minicars. Ben mirat, però, no són els carrers els que han esdevingut torrents.

Ha estat l’home qui ha convertit els barrancs en carrers. Justament aquest divendres, dia 23, es complien 148 anys de l’Aiguat de santa Tecla. La nit del 22 al 23 de setembre, una forta rovinada va arrasar el Camp de Tarragona, la Conca de Barberà, el Priorat, l’Urgell i les Garrigues. La barrumbada va causar 570 morts i es va endur més de 700 cases. En qüestions meteorològiques perdem la memòria, però la història és implacable.

No és veritat que al meu país la pluja no sap ploure. La pluja sap ploure a base de bé. Som els homes els que no sabem aprendre que els rius i les rieres recuperen sempre el seu camí.