Aviat farà setanta anys de la primera vegada que vaig passar pel Coll de Lilla. De ben petit veníem amb els pares a la platja de la Pineda. Viatjàvem amb un Leyland anglès, un autocar que tenia el volant a la dreta i que portava un amic del meu pare que es deia Lluís Carnicé, gendre de la Bigrada, una vídua que havia heretat el malnom del seu espòs, que era un militar, brigada de graduació. Amb el Leyland del Lluís passàvem el Coll de Lilla. Al seient de l’esquerra anava la dona del Lluís, la Carme, que l’avisava quan podia avançar algun camió, marca Ebro, perquè el Lluís amb el volant a la dreta no veia si venia algú.
Tot està a punt perquè a finals de mes s’obri al trànsit el túnel de Lilla, una obra que ha costat vint anys de tràmits i prop de 150 milions d’euros
Setanta anys després, un reportatge de Núria Riu al Diari de Tarragona informa que el túnel de Lilla està a punt per entrar en funcionament a finals d’aquest mes d’octubre. Quedarà per fer el tram per enllaçar amb l’AP-2 a Montblanc, un bocí infernal amb una calçada abonyegada. Quan estigui acabat podrem celebrar que finalment Tarragona i Lleida quedaran unides per un vial concorde amb els temps. Estic tan acostumat al Coll de Lilla que, ara que tindrem el túnel, potser no hi voldré passar. Hi haurà una raó de pes per continuar creuant el coll: els cigrons amb allioli de les Espelmes.
