El recreat aforisme atribueix al monarca haver dit que per parlar amb les dames utilitzava el francès; l’italià, per al comerç; el castellà, per adreçar-se a Déu, i l’alemany, per parlar amb el seu cavall. En el meu parer, el castellà, que és una gran llengua, té, efectivament, un registre místic, però també disposa d’una sonoritat aspra que espanta les criatures.
Ara mateix, immersos com estem en la batalla de l’amnistia, els diaris de Madrid han començat a disparar amb paraules i frases com aquestes: «Felonías; político ágrafo; despojos; desfachatez; irredentismo; apuntillar; agravio; antojo; histrión; pellejo; estocada; delito de lesa patria; cura frailón; cooptar; felón; falacia histórica; derrocamiento; constructivismo jurídico; ninguneo alevoso...».
Contra aquesta artilleria verbal no hi ha possibilitat de defensió. Per adonar-nos de la debilitat del català enfront del castellà com a llenguatge pugnaç, només cal veure que del clatell en diuen cogote. Tremend. Josep Pla va assegurar que el català de Lleida era ideal per a la política.
Ara que ja es pot emprar al Congrés, esperem que el criteri de Pla es confirmi amb profitoses intervencions parlamentàries. En català.