2.199. Autocrònica final

Avui s’acaba la secció ‘Fer l’Agost’. Ha fet 2.199 esments al twitter, que són una manera de dir que la vida periodística digital no és només cosa d’americans i grans mitjans d’abasts nacionals. 174 comentaris, 580 retuïts i 1.445 agradaments o likes. Moltíssimes gràcies a tothom qui m’hagi llegit, en una pantalla o en el meravellós paper imprès.

Aquests articles s’inscriuen en el que anomeno «periodisme de la vivència», un gènere d’episodis privats d’interès general, que et pots permetre quan ja has explicat fets en tercera persona i afegeixes la visió oculta de la primera: el making-off de les notícies, la rebotiga.

He buscat el català més normatiu possible, però amb algunes llicències d’acord amb el meu gust idiomàtic, i m’he permès de jugar amb el llenguatge col·loquial, que és idoni quan has de parlar de kilòmetres zero geogràfics i sentimentals.

Aquesta és l’altra qüestió: els temes. Una secció diària dona per tot el pantone que et mostren quan vas a comprar una pintura. Una mica de tot, relacionant-ho amb l’actualitat, perquè l’actualitat és el genotip d’un diari, i vista des de la geolocalització Tarragona.

Tarragona: un espai que he hagut de pensar com referir-m’hi, perquè resulta que Tarragona és una demarcació administrativament provincial, però amb contrades de forta personalitat pròpia. Tots els registres de l’Ebre, els dos Camps, el Baix Gaià que ni és ni deixa de ser Tarragonès, el nostre Penedès i el Priorat, terres de grans vins que fan la volta al món, i la històrica Conca de Barberà que podríem dir que és l’enclavament de la Catalunya Vella a la Catalunya Nova que, posats a debatre, jo més m’estimo dir-li romana, perquè aquí ja hi érem abans de Guifré el Pilós, i probablement vam parlar català abans que la seva cort. Finalment, al meu poble li he dit la Torre i no Torredembarra, perquè la Torre és com ho hem dit sempre els autòctons i Torredembarra és com –molt legítimament, i amb molta tradició toponímica, això és una altra cosa– ens anomenen els estiuejants i era com ens anomenaven els francesos, que són molt de ‘tour’: el Tour de França, la Tour de Carol, la Tour Montparnasse, la Tour d’Argent i la Tour Dembarre.

M’he inspirat en els grans columnistes diaris, començant per l’amic Antoni Coll, sense el qual no entendríem el Diari tal com és avui, i seguint pels amics Espinàs i Monzó. Recordant les estimades lliçons de dues grans absències: Manuel Vázquez Montalbán i Manuel Cuyàs.

Acabo amb agraïments imprescindibles. Al magnífic equip de dissenyadors i il·lustradors, que amb la seva imaginació i la seva traça han acompanyat les meves paraules. I, principi i final, a la directora del Diari, Núria Pérez, que va creure de bon començament que jo podria Fer l’Agost.