Ciutats contra el clima

Era un dia dels noranta, a Sevilla el termòmetre marcava trenta-tres graus i era la màxima temperatura amb què jo havia suat la cansalada. Dinava a Casa Robles amb el meu amic Jesús Quintero, àlies el Loco de la Colina. A tomb del mix entre el rostit solar i la injusta mala fama de ganduls anys enrere endossada als andalusos, en Jesús fa de Loco i li fot pel broc gros de la broma. «Pero con este calor, ¿cómo vamos a trabajar?. Nosotros somos artistas». I tant: Góngora, Velázquez, Falla, la Niña de la Puebla i el Camarón, la Generació del 27, Picasso, Banderas... Fins i tot, tot un Nobel de Literatura, Juan Ramón Jiménez.

Amb aquella calor artística, l’ajuntament de Sevilla va protegir els ciutadans plantant arbres i cobrint amb tendals alguns carrers, començant pel més famós de tots, Sierpes, la diagonal de les tapes, la canya i el fino. L’Ajuntament de Madrid els va seguir, a mesura que els termòmetres pujaven a les altures caniculars del Tour, i ara ressuscita la polèmica d’ombrejar la Puerta del Sol, plaça dura per antonomàsia, com la plaça dels Països Catalans de Barcelona, que va ser Premi FAD el 1984.

La Barcelona abans de les Olimpíades, en les Olimpíades i després de les Olimpíades, inspirada per Oriol Bohigas però mal interpretada per altres, va esdevenir una ciutat de ciment, i les ciutats provincianes la van copiar, amb l’honrosa excepció de la Girona toscana del gran Quim Nadal, l’historiador que és un dels millors alcaldes de la història de Catalunya que tant bé coneix.

Ara que aquells trenta-tres graus de Sevilla s’han empadronat a Catalunya, i que encara resulta que són fins i tot tímids a Ponent i al Sud, els alcaldes haurien de reaccionar per protegir-nos dels estralls del canvi climàtic. Que tornin els arbres i la biodiversitat, que creïn espais per prendre la fresca, amb ombres i bancs, i evitar de passada que els aires condicionats posin més llenya al foc, i no pas en sentit metafòric. El canvi climàtic exigeix un nou urbanisme i forestar les ciutats. Ho explica molt be l’arquitecta Izaskun Chinchilla al número 116 de Barcelona Metrópolis, i jo ho he vist a alguns dels espais que ha dissenyat l’estudi Arquitectura & Agronomia, de la paisatgista Teresa Galí-Izard i l’arquitecte Jordi Nebot.

Pensava en tot plegat un migdia time UTC buscant una ombra i un banc com Déu mana inexistents als encontorns del remodelat i llampant edifici del port de Tarragona. Besllumo una gran generació d’artistes.