De ‘La Marsellesa’ a Hiroshima

Avui fa exactament dos-cents trenta anys, 1792, els revolucionaris francesos es manifestaven a París cantant La Marsellesa. El setembre del mateix any, assolit ja el plebiscit popular, el mariscal Kellermann la va fer interpretar a la banda de la tropa per celebrar la victòria de Valmy quan ja es començaven a barallar amb els alemanys. Com que no hi havia tradició d’himnes civils i l’únic precedent eren els religiosos, va anotar: «Feu cantar solemnement, i amb la mateixa pompa que hauríeu esmerçat en un Te Deum, l’Himne dels Marsellesos». El 16 de juliol de 1795, va ser declarada per llei himne oficial de França. Ho segueix sent, llevat de l’estrofa políticament incorrecta de la «sang impura».

Tot això ho vaig documentar als arxius històrics del Conservatori de París. Però vaig saber-ne coses noves sense sortir de Tarragona, gràcies al capità de la guàrdia civil Armando Oterino Cervelló, expert en himnes i músiques militars, que va ser col·laborador habitual del Diari. Em va explicar que La Marsellesa va ser himne nacional d’Espanya un parell de dies, el 14 d’abril de 1931 i l’endemà. Els republicans d’aquí omplien un buit per la derogació de la Marcha Real: «Se ha dispuesto en el interín se resuelva por el Gobierno Provisional de la República cuál ha de ser el Himno Nacional, se entenderá que es La Marsellesa para las Músicas y el Toque de Llamada para las bandes de cornetes y tambores».

El temps ha fet que La Marsellesa hagi esdevingut el model d’himne per antonomàsia, encara més quan la pel·lícula Casablanca la va proclamar com a himne antifeixista. Al cafè Rick –Bogart, per entendre’ns—un grup d’oficials nazis fa tocar al celebèrrim combo d’en Sam –play it again, Sam—l’himne La guàrdia del Rin, que era la sintonia de les ràdios del III Reich. L’heroi de la resistència Victor Laszlo (Paul Henreid, el marit d’Ingrid Bergman, també per entendre’ns) els fa callar i entona La Marsellesa. Tot el bar s’aixeca i la canta: una de les escenes més emotives de la història del cinema.

Aquell 6 d’agost de 1792, la Revolució Francesa ja derivava cap el règim del terror, la Terreur, un trist final d’un combat per la llibertat, la igualtat i la fraternitat. El 6 d’agost de 1945, els defensors de la democràcia acaben la II Guerra Mundial amb massacres indiscriminades a dos ciutats japoneses, Hiroshima i Nagasaki. No hi ha bona guerra, aturin la desfeta d’Ucraïna d’una punyetera vegada.