El català segons Virgili

Virgili és un cognom molt de les contrades de Tarragona. No sé si això també ens ve dels romans i aquí al costat de casa, a l’antiga Senna on ara fan partió la Torre i Altafulla, recitaven l’Eneida o s’hi va estatjar el poeta mateix, amic d’August, quan va sojornar a Tàrraco. Fos cert o solament ben trobat, el català ve d’allà, ha viscut i –encara més– ha sobreviscut. El president Pujol em deia dies enrere que confiava en l’empenta del país, però que el preocupava el català.

Durant el franquisme, Salvador Espriu salvava els mots i ara resulta que no tan sols hem de salvar els mots, sinó també la sintaxi i la fonètica. Josep Maria Virgili es dedica a això. Ho ha fet tota la vida, com a catedràtic de català d’ensenyament mitjà a l’institut de Riudoms –em diuen alumnes seus que era bon professor i bona persona, la proporció àuria de la docència–, amb les seves aportacions intel·lectuals al grup Koiné i amb la seva activitat a Twitter. Comunicativament interessantíssima, al preu que no hi hagi cap conversa amb ell sense que t’assenyali algun bunyol. Potser arribats aquí, bo i considerant edificant la seva tasca, l’afavoriria centrar-se en els mitjans, sobretot els públics, i ponderar les intervencions en les converses personals, si més no quan les esmenes no són pròpiament correccions d’errades, sinó qüestions de gust idiomàtic.

Les seves correccions online, sempre precedides d’un educat «si m’ho permeteu», que ha fet fortuna, li han aportat gairebé seixanta-vuit mil seguidors. Té mèrit, fa un bon servei al país i, si es vol, és notícia tant de ressò en un mitjà interactiu d’última generació a partir d’aquestes classes particulars de català, i no pas de qualsevol català, sinó d’una llengua «genuïna i no interferida». Un català que, més que a l’estàndard d’avui, s’assembla al medieval, que ara refresco en llegir les Grans Cròniques, que m’empesco que són la gènesi i el Gènesi del nostre periodisme.

A propòsit del periodisme, anoto un comentari lúcid i murri del professor Virgili, que em va fer somriure per emoticona. Algú li recriminava fòbia al castellà perquè ell proposa que el nostre ofici s’anomeni «jornalisme» i no «periodisme». I ell va respondre que de cap manera, que «periodisme» és un mot estrany a les llengües europees: «journalisme (francès), giornalismo (italià), jornalisme (occità), jornalismo (portuguès), jurnalismul (romanès), journalism (anglès), Journalismus (alemany), journalistiek (neerlandès), journalistik (danès), journalistikk (norvegià), journalistik (suec), zurnalistika (lituà), zurnàlistika (letó)». Amen, care Vergili (llatí ut supra).