Els passeigs dels records

Em vaig oferir per fer de cicerone a un col·lega francès que va venir a Barcelona per feina. M’ho va agrair però em va dir que hi havia estat trenta anys enrere i que li venia de gust tornar als llocs que eren el seu hàbitat. Són bonics aquests passeigs dels records.

Els passeigs dels records ens fan reviure situacions i ens permeten evocar persones als seus escenaris. Hi ha un risc claríssim, que és no trobar el quiosc perquè ja no hi ha quiosc, ni encara menys els cromos i els tebeos que hi compràvem perquè tampoc hi ha cromos i tebeos. Però sempre queden vestigis més o menys arqueològics i també, quina sort, espais intactes, la botiga que ha sobreviscut als súpers i el súper que ha sobreviscut als hipermercats. Els pobles són, en aquest sentit, millors conservadors de nostàlgies que les ciutats.

El meu passeig dels records per Torredembarra, tanmateix, troba a faltar entrar a Cal Pere Oliva, la nostra casa pairal, que ja no pertany a la família. És al carrer Major, i té molta història. Hi van passar Joan Güell, Mañé i Flaquer, el marquès de Comillas, el general Prim, mossèn Cinto, Jujol, Rafael Campalans... L’àvia recordava el que li havien explicat, i encara més el que havia viscut directament ella, i usava expressions com «el senyor Campalans», que prenia una llimonada a l’entrada alliberada de ser cavallerissa.

El periodisme em va permetre explotar passeigs de la memòria amb personatges coneguts, i van ser molt enriquidors. José Antonio Labordeta m’ensenyava la Saragossa que queda extramurs del Pilar, i aquell restaurant modest de cuina econòmica que conserva la modèstia i la cuina econòmica i és parada i fonda cada cop que hi passo: Casa Emilio, a l’antiga carretera de Madrid, avui avinguda. Paloma O’Shea, pianista i gran mecenes de músics joves, em va mostrar Santander i de passada em va explicar els contraforts de la seva família capaç d’estimar-se en tots els seus registres: el marit banquer ja traspassat, Emilio Botín, una germana periodista de l’Opus Dei, Covadonga, i un germà dirigent de l’esquerra abertzale passat per la presó, Iñaki. Joaquín Sabina em va descobrir aquell Madrid de «allà donde se cruzan los caminos», no el dels Àustria sinó el dels seus súbdits, marginalitats castisses i immigrants per barres de totes les marques de whisky.

L’escultor Andreu Alfaro va començar per mostrar-me el mercat de València, una joia modernista on els seus pares hi subministraven carn. Jesús Quintero em va capbussar per la Sevilla jonda que no surt a les postals i em va fer tastar memorables tapes inèdites de «cazón en adobo» i «pan con pringue».

Els convido a fer l’agost amb passeigs pels seus records.