Raimon, Serrat, Llach. En homenatge

El proppassat dia 6 vaig llençar aquest tuït: «Uns es van carregar Serrat. Uns altres, Raimon. Ara li toca a Llach. Quina merda de país escarransit i provincià volen? Tres grandíssims artistes, nivell gran cançó popular mundial!». 212 agradaments, 42 repiulades, 44 comentaris.

Em faltava dir que el subjecte el·líptic era l’independentisme. Si preciso més, seria això: tot l’independentisme es va carregar Serrat. La meitat (zona JuntsXCat), Raimon. L’altra meitat (zona ERC), Llach. Hi ha un comentari que ho diu tot: «1 d’octubre: en Serrat què va dir? En Raimon on era? En Llach hi era i va dir el que jo esperava que diguessin tots tres». Conclusió: l’1 d’octubre de 2017 és la mesura de totes les coses.

Tres defensors de la llengua i els seus màxims difusors quan les edicions en català no feien més d’un miler de llibres i no hi havia TV3. I tots tres lluitadors per la democràcia passats per la censura, la prohibició, la multa onerosa, l’exili i la Via Laietana. Tots tres a la «lista negra de cantantes» que va emetre la Dirección General de Seguridad franquista. Però, argument ad hominem: «Evidentment, no se’ls carreguen per la seva música sinó per qüestions polítiques». La qüestió és que se’ls carreguen, que és la paraula axiològica, perquè discrepar és ben be una altra cosa. I respectar ja és massa.

Per ordre d’aparició a la Nova Cançó, Raimon, Serrat i Llach són tres grans artistes, com deia i em reafirmo, «gran cançó popular mundial», que també em rebat la indocumentació tuitaire: «Gran cançó popular mundial? Només al àmbit (sic) hispano-català». Quan resulta que han donat unes quantes voltes al món, han actuat als auditoris de més prestigi, han enregistrat en segells multinacionals i tenen crítiques positives en diaris que són referents com ara The New York Times, Le Monde o La Reppublica.

He estudiat la cançó popular nacional i internacional del punt de vista acadèmic, i he dedicat centenars de pàgines a la nostra Cançó, i encara no me l’he acabada, per això em proposo anar més enllà. Catalunya ha donat una generació genial de cantants, de l’alçada dels francesos i els nord-americans, que són els progenitors del gènere que va fer un tot de la triada lletra-música-interpretació. Raimon, Serrat, Llach poden anar de bracet amb Dylan i Brassens, amb Xose Afonso i Vinicius de Moraes, amb Violeta Parra i Víctor Jara, amb Alan Stivell i Mikis Théodorakis, amb Leonard Cohen i Chabuca Granda...

Si el país que volen admet «carregar-se’ls», serà, sí, una merda de país escarransit i provincià. No pas una gran nació que es mira de tu a tu les altres, que canten com ella canta.

«Siempre es más valioso tener el respeto
que la admiración de las personas».