Reivindicació dels Jocs Olímpics 30 anys després

Tal dia com avui de 1992, trenta anys enrere, tenia lloc la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona. Una fita històrica per a la ciutat, que va obrir noticiaris de tot el món milionaris en audiències, va mirar un mar que amb prou feines es veia, va propiciar un urbanisme modern, va millorar les comunicacions, de les rondes al nou aeroport, i, en fi, va impulsar una autoestima col·lectiva que hauríem d’anotar al patrimoni sentimental de la ciutadania.

Pasqual Maragall va ser l’ànima d’un compromís de futur que deu molt a Joan Antoni Samaranch, aleshores president del Comitè Internacional Olímpic i primer impulsor de la candidatura de «la ciutat de Barcelona», aquella frase que va pronunciar amb fonètica catalana quan va obrir el sobre que desvetllava qui organitzaria els Jocs de 1992.

L’alcalde Maragall m’explicava in situ les obres que anaven començant: no m’he posat en la vida tants cascs de paleta com en aquelles visites d’obres amb interès periodístic. La il·lusió que traspuava era una actiu en ella mateixa, engrescava. I les confidències, com ara que li feia il·lusió comprar-se un pis a la Vila Olímpica però que va desistir-ne perquè tothom pensaria que hauria estat una prebenda: l’honradesa de la llegenda de la dona del César.

Vaig conèixer de primera ma les gestions i converses amb ETA per evitar que les Olimpíades fossin un remake del Setembre Negre de Munich. Un complex entramat diplomàtic va intervenir per convèncer ETA sense res a canvi que no atemptés durant els Jocs, amb protagonisme del Vaticà i el Govern espanyol, i un paper discret però decisiu de la Generalitat: tan discret que qui el va liderar, el conseller Macià Alavedra, no va informar al president Pujol per protegir-lo si anaven maldades. M’ho ha confirmat fa ben poc el propi president, i la gestió d’Alavedra la conec al detall perquè en Josep Playà i jo vam fer d’intermediaris i vam poder donar l’exclusiva mundial que els Jocs Olímpics de Barcelona no serien objectiu d’ETA. Diari Avui, 25 de maig de 1988.

Les aproximacions entre el Govern espanyol i ETA es van fer amb intervenció de l’alta diplomàcia vaticana, representada per dos bascos molt influents, el bisbe Laboa i el cardenal Etxegaray, amb un paper de mediació de l’Opus Dei, molt influent amb el papa Wojtyla. Ho vaig verificar per contrast amb totes les fonts implicades. I al final de la seva vida, m’ho va confirmar tot Joan Antoni Samaranch, un matí al museu olímpic que porta el seu nom i ara li volen extirpar.

Diversos sectors polítics critiquen avui els Jocs, que van tenir la dolorosa taca negra de les tortures d’independentistes. Hi tenen tot el dret, però la denúncia, que vaig fer en el seu moment i ara, no m’atura de reivindicar els Jocs Olímpics que ens van restituir Europa i el món.

«Lo mejor que tienen los sueños es que
se pueden hacer realidad».