Projectada sobre el llac de Como, reflectint-se als martinis dels milionaris. Entaforada entre les lones de les tendes de campanya dels refugiats de Síria. Substituint la flama de l’Estàtua de la Llibertat, il·luminant la sempre atrafegada ‘Gran Poma’. Retallant-se amb el perfil esglaonat de les piràmides de Chichén Itzá, buides de turistes a aquelles hores. Ballant sobre capgrossos, gegants i feres, en algun poble o ciutat de festa major...
Potser va sorprendre algun pare neòfit, desvetllat pel plor del seu nadó reclamant manduca. Potser va ser confosa amb el llum d’un fanal per algun estiuejant despistat. Potser va presenciar un primer petó. Potser un adéu per sempre. Potser un últim alè. Potser va esvair-se en el fons de la copa d’un dipsomaníac cansat i avorrit. O amb mal d’amors. O les dues coses. O cap. Potser va ser rebuda amb il·lusió per petits i grans... Des de l’aigua, a la muntanya o al caliu de la llar. Potser va causar insomni o mal de cap. Potser va passar desapercebuda. Potser no la van voler mirar.
Però la lluna –la Superlluna de l’Esturió– va brillar dilluns per a tots. Tan influent, tan indiferent, tan omnipresent. Al bell mig de l’agost.