res a celebrar, molt a reivindicar

Des de fa una pila d’anys sembla que el vuit de març ha esdevingut una festa, una mena de jornada lúdica en aquest santoral laic que pinta de coloraines els calendaris i inventa un eslògan per a cada causa i que si, a més, pot col·locar unes quantes falques publicitàries i muntar uns festivals amb espectacle i consumició, millor, que el mercat tot ho aprofita.

El 8 de març no és una festa. No ho ha sigut mai. Va néixer com a jornada de lluita per reclamar els drets que les dones no teníem: el dret a la participació política (el sufragi femení!), el dret a l’educació i el dret a unes condicions laborals dignes per a totes les dones arreu del món.

Des de les primeres jornades reivindicatives, a començaments del segle passat, fins ara certament s’han aconseguir avenços legals en algunes parts del món. No a tot arreu i no per a totes! Res a celebrar mentre les nostres germanes de l’Afganistan no poden ni anar a l’escola, res a celebrar mentre les nostres germanes d’Iran són empresonades per defensar la llibertat.

La globalització i els avenços tecnològics obren noves formes d’explotació de les dones que conviuen amb les antigues. Res a celebrar mentre milers de nenes i dones són víctimes d’explotació sexual per satisfer els desitjos dels puters, res a celebrar mentre la indústria de l’explotació reproductiva utilitza dones pobres com a receptacle per gestar nens per a uns altres, res a celebrar mentre les treballadores de les fàbriques tèxtils que la indústria de la moda ha deslocalitzant pateixen condicions laborals d’esclavatge (potser són les mateixes marques que faran un anunci molt lila i molt festiu per «felicitar el 8 de març» a les clientes)... Res a celebrar si no ho podem celebrar totes!

Res a celebrar mentre la violència masclista continua assassinant dones i nenes. Res a celebrar mentre les agressions i la violència sexual creixen entre les generacions més joves.

Res a celebrar mentre la bretxa salarial continua sent una realitat al nostre país, res a celebrar mentre la precarietat afecta principalment a les dones. Res a celebrar mentre la coresponsabilitat en les tasques de cura està ben lluny de ser una realitat.

Continuen sent les dones les encarregades de cuidar i aquesta responsabilitat les penalitza laboralment i les empobreix durant tota la seva vida, també quan es jubilen. El paper de cuidadora universal de les dones està en la base de moltes de les desigualtats que pateix: com s’organitzen socialment les cures és encara una assignatura pendent en països com el nostre, amb igualtat legal però no real.

I la manca de respostes adequades genera noves formes d’explotació de dones migrants que fan en condicions molt precàries allò que la societat i l’estat no han sabut organitzar: cuidar. I encara hem d’aguantar que polítics «autodefinits» feministes ens expliquin que «feminisme és cuidar», una mena de versió postmoderna del que la secció femenina considerava que era el destí natural de les dones! Feminisme no és cuidar, el feminisme diu que cuidar ha de ser responsabilitat de tots els éssers humans, homes i dones, i que les cures han de ser una prioritat per als poders públics. Molt a reivindicar i res a celebrar.

I no me’n puc estar de recordar que en les primeres commemoracions del dia internacional de les dones reivindicàvem també la pau. Així va ser el 8 de març de 1914: als països europeus les dones van protestar contra la guerra i es van solidaritzar amb les altres dones. També la pau continua sent una reivindicació pendent.