Detecció i abordatge de
les ludopaties

La Acadèmia de Ciències Médiques de Tarragona va concloure el passat dia 30 de juny el cicle de Conferencies del curs 22-23 amb un tema que es realment una plaga social i mèdica, on els jocs d’atzar afecten a les persones quan van mes enllà de mer entreteniment, convertint-los en addictes, lo que se’n diu ludopaties, poden crear-se situacions greus a nivell individual, familiar i social. Metges, psicòlegs i treballadors socials son els professionals competents per a manegar aquets malalts en els que la conducta i la salut tant mental com física estan alterades.

La conferencia va córrer a càrrec d’una experimentada especialista, la Sra. Maria Taulats Vidal (treballadora social sanitària a l’Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona, que ha realitzat els seus estudis sobre addiccions a la universitat de Deusto (PB). A mes es professora associada de la URV i participa com a docent al màster de Treball social sanitari de la UOC), qui va dissertar sobre ‘Joc patològic: Característiques, detecció i abordatge inicial’.

Un Reial Decret de 12/07/2021 regula les apostes (esportives i altres) tant off com online. La amplia oferta de apostes (televisió, i altres mitjans ...) no sols afecta als adults, també als joves i adolescents. Quina necessitat hi havia de actualitzar la llei? Per dos raons: una, perquè la ludopatia des de 1980 es malaltia greu (manual DSM- 5), i dos, perquè durant els últims 20 anys l’addicció als jocs d’atzar ha augmentat enormement constituint un problema de salut pública a nivell global. Investigacions de 2015 senyalen que 0,9% de la població espanyola pateix de addició al joc patògena, 1% son jugadors problemàtics i 4,4% son jugadors amb algun risc. 2019 la malaltia es va estendre a la UE, ocupant Espanya un dels primers llocs dins la llista europea.

El joc té per se factors determinants de addicció, que d’entrada no son dolents (reunions d’amics, festes tradicionals als pobles o barris, fires i berbenes...), però que s’afegeixen circumstancies i costums socials que poden portar a una persona a no poder deixar el joc. Quelcom que pot portar a jugar sense fre es el guanyar la primera vegada que es juga. El perdre també pot ser molt contraproduent donat que llavors es vol recuperar lo perdut. Taulats va exposar amb molt detall mes situacions que poden agreujar la addicció.

Per a analitzar aquets malalts s’han creat perfils diferents, per exemple, segons sexe i edat. Els homes es caracteritzen per ser solitaris i volen primerament guanyar diners. Les dones inicien mes tard la addició, però amb una evolució més ràpida, i en elles son importants alteracions del estat emocional (ansietat, depressió...), rebent moltes represàlies de família i coneguts. Un aspecte interessant: els homes venen a la consulta generalment acompanyats per la família; les dones, no, i si les acompanya algú es per a renyir-les durant la entrevista amb el terapeuta. Les dones tendeixen a desenvolupar un sentiment important de culpabilitat.

En l’abordatge terapèutic s’han de tindre en compte per tant el gènere del malalt/a, i esbrinar si existeix una historia prèvia de maltractaments. Els adolescents tenen per la edat sovint una historia curta, buscant el que se’n diu ‘kick d’adrenalina, pensant que «no passa res jugant» i sense cap por a les conseqüències.

Un nou grup de possibles ludòpates son els immigrants, ja sigui perquè no han trobat al país que els acull lo que ells esperaven, o bé perquè tenen dificultats per adaptar-se, lo que els crea un estat d’estres crònic.

En termes generals, en l’addicció al joc es poden distingir tres fases. La primera es la dels guanys, en la que es creen petites deutes; la segona es de les pèrdues i manquen els diners per a anivellar la economia personal, i la tercera es la desesperació en la que el malalt interromp tractament i s’abandona.

Per a la avaluació de cada cas i evolució del mateix Taulats va descriure el protocol estàndard, caracteritzat per 9 items (manual DSM-5), establint d’acord amb ells el grau de gravetat en cada cas.

A l’hospital universitari de Joan XXIII no es tracten pròpiament les addiccions, però es fa una eficaç labor d’ajuda inicial d’orientació als afectats i les seves famílies.

La capacitat jurídica dels addictes al joc més aviat o més tard es veu altament afectada i d’això se’n fa ressò la Ley 8/2021, de 2 de junio, por la que se reforma la legislación civil y procesal para el apoyo a las personas con discapacidad en el ejercicio de su capacidad jurídica(«BOE» núm. 132, de 03/06/2021.Entrada en vigor: 03/09/2021). A part hi han possibilitats de autocontrol, per exemple, autoprohibint-se l’entrada a un casino, etc., existint particularitats de procediment en les diferentes CCAA i a nivell de l’Estat.

En conclusió, una anàlisi acurada del ludòpata es esencial, però igualment s’ha de prestar atenció a la família i l’entorn social en el que viu el malalt. [vídeo de la conferencia a l’abast al canal YouTube de la Acadèmia (http://www.acmt.cat/).