El futur no es pot saber, però es pot preparar. Reflexió sobre el territori metropolità

Aquests dies s’està parlant molt de la polèmica decisió de la societat Ferrovial, una de les grans constructores de l’estat i empresa emblemàtica de l’Ibex. L’anunci de traslladar la seva seu social als Països Baixos ha causat una tempesta mediàtica i política de considerables proporcions. S’acusa Ferrovial, en essència, de falta de patriotisme i de compromís amb Espanya.

És a dir, de ser l’adjudicatària de grans obres públiques d’aquest país –les que es paguen amb els diners dels contribuents– i després marxar de casa. M’ha cridat l’atenció l’opinió d’un gran empresari de la construcció, que el mitjà que l’ha entrevistat no identifica, i que diu: «Llevamos tiempo quejándonos a Hacienda de la increíble presión fiscal que sufrimos y lo fácil que es deslocalizarse».

És fàcil deslocalitzar empreses, diu l’empresari. En aquest cas s’argumenta que és degut a la pressió fiscal, però també podria pel cost elevat de l’energia, pels costos salarials, per un accident majúscul o bé, per exemple, per la carestia de la matèria primera. Està clar, és més fàcil deslocalitzar un centre de decisions (la seu social) que no pas un centre de producció (la fàbrica), però el gran empresari no fa distincions.

Què passa quan es deslocalitza? Que el govern es queixa. I perquè? Doncs perquè sap que tindrà menys ingressos per la via dels impostos. Però també perquè sap que desapareix una font de riquesa a la zona de què es tracta, cosa que significa que la pobresa començarà a treure el nas. Que hi haurà un problema econòmic i social, amb gent descontenta, sense feina. El govern haurà de buscar solucions a correcuita, alternatives eficaces. I si no les trobés amb prou rapidesa?

Ara centrem-nos en el Camp de Tarragona. És ben conegut que l’activitat econòmica de la zona està protagonitzada per la indústria petroquímica. Segons les dades de l’Associació Empresarial Química de Tarragona (AEQT), consultable a la seva pàgina web (https://www.aeqtonline.com/indicadors economics/), la indústria petroquímica tarragonina és, avui dia, el pol químic més gran del sud d’Europa, amb 1.200 hectàrees ocupades i la presència de 33 grans companyies multinacionals.

El 25% de la producció química espanyola surt d’aquest bocí de Catalunya o, si es vol, és aquí on es produeix més de la meitat dels plàstics d’Espanya i més d’un centenar de productes químics que es fan servir en la fabricació de combustibles i vehicles, desinfectants, materials de construcció, pintures, aïllaments tèrmics, mobiliari, ordinadors, telèfons mòbils, xampús, gels, cremes, paper, electrodomèstics, gasos medicinals, medicaments, additius per a herbicides, fungicides agrícoles... Si parlem de llocs de treball, els directes són 5.500, mentre que els indirectes són uns altres 5.500, i els induïts, 35.500. Un 94% dels contractes laborals són indefinits.

La química és el sector que més ven a l’exterior des de Tarragona. Representa un 53,2% de les exportacions que es fan des del territori. També representa un 68,7% dels moviments del port de Tarragona. Tot plegat, el pes específic d’aquesta indústria arriba al 30% del PIB del Camp de Tarragona. No és poca cosa.

Què passaria si, per qualsevol causa, les empreses d’aquest sector, que són interdependents les unes de les altres, decidissin canviar d’aires i marxar? El problema econòmic i social seria majúscul. Es pot posar per exemple el cas de Detroit, quan als anys setanta, els fabricants d’automòbils van haver d’acomiadar milers de treballadors i tancaren moltes plantes a la ciutat.

Abans, les tensions havien culminat amb els disturbis de juliol de 1967, amb intervenció de l’exèrcit i amb el resultat de 43 morts, 467 ferits, més de 7.200 detinguts i més de 2.000 edificis destruïts. Milers de petites empreses van tancar o bé es traslladaren. La ciutat va perdre 110.000 llocs de treball i el sector automobilístic va quedar arruïnat durant dècades senceres.

Podem situar la lupa més a la vora, a la ria de Bilbao. Allí hi havia Altos Hornos de Vizcaya, l’empresa més gran d’Espanya. A finals dels anys seixanta tenia ocupats 14.300 treballadors directes, i més de 40.000 llocs de treball induïts. Després d’una duríssima reconversió industrial, el juliol de 1996 tancaven definitivament les últimes dependències de la companyia, quan ja només tenia 2.235 treballadors.

Temps després, l’ajuntament de Bilbao i el govern basc van emprendre la reconversió de la zona, una regeneració urbana i mediambiental, que buscava que la ciutat tornés a mirar a la ria, després d’un segle d’estar-hi d’esquena. La construcció del Museu Guggenheim entre els anys 1993 i 1997 va contribuir decisivament en la recuperació d’aquesta àrea abandonada de la ciutat. El resultat és excel·lent, però els sacrificis personals van ser molt alts.

Encara ens podem acostar més. Després de 125 anys com a principal referent industrial de la Ribera d’Ebre, a Flix semblava que l’Electroquímica (després Ercros i Erkimia) era consubstancial amb el poble i el paisatge. En la seva millor època, a principis dels anys 60, donava feina directe a més de 1.500 persones. El 1997 es va fer una important inversió de 7.000 milions de pessetes en una planta de clor, tot renovant les instal·lacions i assegurant la continuïtat de la fàbrica.

Aleshores, la planta de Flix comptava amb uns 400 treballadors, facturava anualment uns 12.000 milions de pessetes i generava encara, malgrat la presència de la central nuclear d’Ascó, el 12% del producte interior brut de la Ribera d’Ebre. Tot i així, a partir del canvi de segle es prengué consciència, amb tota la seva cruesa, dels vessaments contaminants al riu Ebre que la fàbrica hi havia anat dipositant durant dècades i que s’han hagut d’extreure.

Això, a més del tancament de la planta de clor amb tecnologia de mercuri obsoleta, fou determinant per a cessar qualsevol activitat a finals de l’any passat. Allò que fa ben poc ningú es pensava, ha acabat passant. No s’ha confirmat cap alternativa que compensi aquesta gran pèrdua d’activitat econòmica per a la comarca. Els terrenys que ocupava la fàbrica estan buits, la reactivació del polígon industrial està pendent i els treballadors, amb les mans a les butxaques.

La riquesa econòmica del Camp de Tarragona és deguda bàsicament a l’activitat motora de la petroquímica. Això fa que l’equilibri socioeconòmic sigui deutor, en la seva major mesura, d’aquesta indústria, que podria presentar-se com el monocultiu de la comarca. Abans de l’etapa industrial, el monocultiu de la vinya va arruïnar la pagesia amb l’aparició d’un simple insecte, la fil·loxera. Després, amb el monocultiu de l’avellaner va passar el mateix a causa de l’aparició de l’avellana turca. Els monocultius són perillosos, representen sistemes amb equilibris inestables, fràgils, susceptibles de trencar-se més fàcilment que no pas els sistemes basats en els policultius. Ja s’ha vist que va passar a Detroit, a Bilbao i a Flix.

Si es pren consciència d’aquesta realitat, no seria assenyat planificar el futur tenint-la en compte? Si la indústria petroquímica, tota ella o en part, per qualsevol causa, es deslocalitzés, no ens quedaria un panorama gaire galdós. Tothom hi sortiria perdent: la població, l’autèntica titular i beneficiària del territori, però també les empreses petroquímiques, que s’haurien de fer càrrec del desmantellament de les seves instal·lacions i la descontaminació del sòl i el subsol, sense poder comptar amb cap benefici per uns terrenys que quedarien notablement desvaloritzats.

No seria assenyat començar-hi a pensar seriosament? Perquè, si això passés, ni tan sols es podria acusar les empreses de falta de patriotisme, ni enarborar la bandera del compromís amb el territori, perquè són empreses amb els centres de decisió a l’estranger.

En física es distingeix entre la ruptura dúctil i la ruptura fràgil dels materials. En el cas de la primera, la ruptura es produeix després d’una deformació plàstica substancial que avisa del resultat final. En canvi, en el cas de la ruptura fràgil, no hi ha avisos previs i el material es trenca de repent. En el cas de deslocalitzacions de les companyies petroquímiques, no podem saber si ens acostarem més a la ruptura dúctil que a la fràgil. Però, si no hi ha res preparat, estic convençut que, anys a venir, la clatellada serà monumental i que l’aterratge no serà suau.

El ‘Document de directrius de planejament urbanístic de l’àmbit metropolità del Camp de Tarragona’, redactat pel Departament de Territori de la Generalitat, la Universitat Rovira i Virgili, i set ajuntaments d’aquest àmbit metropolità, no té presents les consideracions anteriors. Crec que és un error no contemplar-les, perquè és el futur que està en joc.

S’hauria de constituir un grup pluridisciplinar que fos capaç de construir un model, un artefacte, un algoritme que, tenint en compte una diversitat d’escenaris i d’indicadors, pogués preveure situacions de futur i permetés ser a temps d’actuar en conseqüència. Tant la població com el sector petroquímic hi sortirien guanyant o bé, si més no, es minimitzarien les pèrdues. Ningú es pot permetre un període massa llarg de temps entre que es produeix el fet i la materialització de la solució adequada. Potser Bilbao seria un bon exemple. El futur no es pot saber, però es pot preparar.