Fi de curs

La comunitat educativa s’enfronta a un nou escenari d’incertesa propi del món convuls i accelerat en què vivim, on sovint es renuncia a pensar i a planificar a llarg termini. Quan el medi social era més estable, a conseqüència d’un panorama tecnològic i virtual més bàsic, o pràcticament inexistent, la formació acadèmica perdurava durant un període de temps molt més ampli.

Però la societat de la interconnexió de xarxes, internet- working, ha fet modificar el nostre sistema de relacionar-nos i d’aprendre, amb la qual cosa et recicles constantment o bé quedes condemnat a l’ostracisme de la marginalitat més absolta. En aquest sentit, l’educació no pot quedar al marge de les noves habilitats tècniques de l’aprenentatge del segle XXI, ja que forma part de l’adaptació a l’entorn present i és una constant de progrés.

En el moment actual, ens ha tocat educar en el desordre dels reiterats canvis normatius i curriculars. Malauradament, moltes d’aquestes reformes no semblen anar encaminades a l’anomenat «progressa adequadament». Un procés de transformació és una qüestió complexa que s’ha de meditar acuradament comptant amb tots els agents implicats en la matèria.

Com molt bé diu un savi proverbi africà: «Para educar a un niño hace falta la tribu entera».

Desafortunadament, moltes d’aquestes innovacions són lleis que freqüentment venen dictades des d’un despatx, i que estan envoltades d’una aurèola burocràtica que les dota d’una gran magnificència i rigor, però que en algunes ocasions intenten encobrir moltes de les seves mancances del sistema educatiu, com és el cas d’unes ràtios molt elevades que es fan difícils de gestionar, i una heterogeneïtat que requereix més recursos per poder-la atendre satisfactòriament i que és fruit d’un món globalitzat.

Ara s’ha posat de moda l’anomenada teoria de l’estudi per projectes i de les competències, una pràctica que parteix de l’enfocament constructivista basat en el fet que l’alumne ha d’anar forjant el seu propi aprenentatge per si mateix, on el personal docent esdevé un simple guia o coach. No vull menysprear la seva eficàcia. Ben segur que l’alumnat arriba a ser protagonista del seu propi procés de formació, però si només ens fonamentem en aquest mètode, el coneixement dels nostres adolescents pot quedar limitat, ja que queden anul·lats importants raonaments teòrics.

D’altra banda, seguint aquesta mateixa praxi, els manuals de text perden rellevància. De fet, moltes de les editorials ja han anat rebaixant els seus continguts. Si continuem així, amb el temps molts d’ells podrien arribar a convertir-se en simples fulletons divulgatius.

No podem pretendre pal·liar el fracàs escolar amb una política educativa fonamentada en l’entreteniment, entre d’altres coses, com si el professorat hagués agafat les regnes del moviment Boy Scout, activitat cultural infantil i juvenil que va néixer per primera vegada a l’Anglaterra de principis del segle XX i que cercava educar els joves amb una base de valors i jocs a l’aire lliure com a mètode d’ensenyament no formal.

Sense esforç, el nostre alumnat es torna més vulnerable davant d’una societat que nombroses vegades els resulta hostil i els pot abocar al fracàs més absolut.

Necessitem generar talent per afrontar un futur molt més encoratjador. Per aquest motiu, espero i desitjo que els nostres representants educatius no vulguin caure en el parany de permetre afeblir i devaluar l’ensenyament públic, i que apostin per una educació del segle XXI de qualitat i competent.