La joia de la corona

Si preguntéssim als professionals de la salut quins sistemes sanitaris del món occidental els agraden més és probable que les opinions estiguessin dividides entre els dos models més coneguts, el del Regne Unit(UK) i el francès i quasi tots coincidirien a no voler l’americà, on s’han de pagar totes les actuacions mèdiques i si no es tenen els diners, les prestacions són limitades a un llistat que ofereix la beneficència. L’esperança de vida dels nord-americans és més baixa que la nostra, tot i tenir un percentatge en despesa sanitària del Producte Interior Brut(PIB) més alt.

El sistema britànic i el nostre es financen a través dels impostos i donen atenció a tothom. Altres països com França o Alemanya, segueixen un model centrat en les assegurances socials i quotes obligatòries pagades per empresaris i treballadors. El francès té uns trets diferencials i característics: el malalt pot escollir lliurement el seu metge de capçalera, avança el pagament per l’atenció rebuda i després li és retornat. La retribució al metge que l’ha atès varia en funció de la tasca feta.

El nostre sistema té una estructura, organització i finançament semblants a l’anglès. Tots dos han estat molt ben valorats pels seus usuaris i la gent hi confiava.

Recordem l’acte inaugural dels jocs olímpics de Londres, que es va basar en el seu sistema sanitari (NHS) al que van anomenar «La joia de la corona».

Els sistemes britànic/espanyol i francès estan passant una crisi, bastant acusada en el britànic, però encara més intensa en el nostre. El Regne Unit ha anat fent reformes. A España l’última va ser l’any 1986 (la Llei General de Sanitat i el procés de transferències a les comunitats autònomes).

La crisi afecta els usuaris que suporten, llistes d’espera infinites i també els seus professionals, els quals viuen malament la pressió assistencial i la falta de reconeixement laboral i salarial. Aquest malestar ha provocat vagues i que alguns metges decideixin anar a treballar a altres països, i que d’altres avancin la seva jubilació.

Es dona la paradoxa que mentre el 80% dels facultatius anglesos joves estan pensant a deixar el National Health Service(NHS) per anar a treballar a Austràlia o Nova Zelanda, els nostres professionals tenen el Regne Unit com un dels destins laborals preferits, seguit de França, Irlanda i Suècia.

Els factors que fan més atractives les condicions britàniques als metges de família espanyols són el salari, la menor càrrega assistencial, l’estabilitat laboral i la major flexibilitat per adequar els contractes a preferències personals. Totes les facultats de Medicina britàniques tenen departaments de la seva especialitat on s’investiga i es participa en la docència. Què ens està passant?

Jo crec que britànics i espanyols patim els mateixos mals: finançament insuficient (al 2021 el Regne Unit va destinar 3.961€ per habitant i Espanya 1907 €), absència d’avaluació i reconeixement de la feina ben feta; prevalença de la quantitat per sobre de la qualitat i la impossibilitat real d’elecció del metge de capçalera... Tot això aboca a la insatisfacció dels professionals i dels usuaris.

Espanya i Gran Bretanya basen l’assistència sanitària en dos nivells, l’atenció primària i l’hospitalària. Teòricament per accedir als hospitals és necessari que el teu metge de família t’hi enviï, però a la pràctica els usuaris anem a urgències quan volem, sense necessitar la indicació del nostre metge de capçalera, la qual cosa col·lapsa sovint el servei d’urgències que mostra sensació de caos.

Les dades espanyoles parlen de 750.000 persones en llista d’espera per intervencions quirúrgiques no urgents, amb un temps mitjà de 113 dies i l’espera per a les primeres consultes a l’especialista és de 79 dies, de mitjana.

Les xifres del Regne Unit són encara pitjors amb més de set milions de persones esperant per a rebre tractament¬ i col·lapse de les urgències, on el 45% de las persones han d’esperar més de quatre hores per ser ateses. És sabut que els retards poden generar morts.

Tant en un país com en l’altre com a l’altre les protestes estan servides.

A casa nostra no és estrany planificar sense visió de conjunt, condicionats per interessos de part i sense rendiment de comptes, cosa que ens porta gran variabilitat en els resultats i no poder garantir una equitat d’accés a la salut.

El marge de millora és gran. Cal que ens centrem en la qualitat, el preu que pagarem per no fer el que cal en el moment adequat és important.

Polítics, gestors, professionals i usuaris influïm en el funcionament del sistema sanitari i tots hauríem de col·laborar a trobar solucions per a millorar-lo. Així podríem seguir sentint-nos orgullosos de la nostra ‘Joia’.

«Cualquiera puede hacer historia, pero sólo un gran hombre puede escribirla».