Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

La parca

Potser llavors, la mort era massa present a les nostres vides, però ara som a l’altre extrem. Volem una mort neta que no deixi petjada

| Actualizado a 03 diciembre 2022 22:48
Roger Pla Farnós
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:
La pèrdua d’un ésser estimat provoca dolor i la dificultat per expressar-lo i parlar-ne és l’origen de molts mals que ens acaben portant al metge

Fa un mes vam celebrar Tots Sants, festivitat de la nostra cultura cristiana per recordar els difunts. A la meva infantesa era costum anar grans i petits al cementiri. Fins i tot s’hi anava en processó seguint al capellà del poble. Els familiars cuidaven els nínxols, els netejaven i hi posaven flors i retrats dels seus morts. Ja de més gran, hi anava amb els meus amics, miràvem les fotografies dels nínxols i llegíem els epitafis sense deixar-nos-en cap. Sovint rèiem recordant aquella entremaliadura o alguna broma de mal gust que li havíem fet al difunt. Esdevenia un bon repàs al nostre passat.

Quan tenia 17 anys vaig passar tot un estiu a Alemanya. Al bell mig de la ciutat on vivia, hi havia el cementiri. Era un parc públic ben cuidat. Els dies de festa feia goig veure-hi passejar les famílies d’una manera natural, era ple de vida.

Ara els meus morts estimats ja són molts. Quan passejo pel cementiri del meu poble recordo la paradoxa que un dia la mare d’un amic em va comentar: «Vaig pel poble i ja no conec la gent, en canvi aquí els conec a tots».

A la mitologia clàssica personificaven la mort amb la figura d’una deessa, coneguda com ‘la parca’, la qual va prenent el fil d’una troca, el va enrotllant fent un cabdell, i quan li sembla talla el fil, el fil de la vida dels humans.

Recordo perfectament el meu primer contacte amb la mort. El padrí de la meva mare s’estava morint, em van portar a veure’l per acomiadar-me’n a braços del meu pare. Encara puc veure aquell moment, tenia el nas afilat i una manera de respirar que em resultava estranya.

La meva relació amb ‘la parca’ durant la infantesa ha estat freqüent. Uns anys després es moria la meva iaia, la que ens cuidava, la que mai s’enfadava i que sempre tenia algun conte per explicar-nos o alguna llaminadura per donar-nos. El sentiment de pèrdua va ser molt punyent. Encara no havia passat un any i es moria la meva germana, la meva companya de jocs. Aquí el daltabaix va ser immens, els plors i la tristor van omplir fins al racó més petit de la meva ànima.

La mare es va vestir de negre, el pare portava una corbata negra i a mi em van cosir una cinta negra a la màniga. Els dies anaven passant lentament, el plor i la pena sempre presents. Recordo amb agraïment la pau que aportaven uns veïns de casa, una bona gent que venia després de sopar i amb la seva conversa apaivagaven la nostra tristor.

L’empatia i compassió d’amics i veïns no feien que el dolor desaparegués, però ajudaven a afrontar-lo.

Potser llavors, la mort era massa present a les nostres vides, però ara som a l’altre extrem. No se’n parla, s’amaga. Volem una mort neta que no deixi petjada. La incineració dels cadàvers, avui, ja és el més habitual. Escampem les cendres i desapareixem de la memòria col·lectiva.

Però la mort forma part de la vida i no és saludable ignorar-la. La pèrdua d’un ésser estimat provoca dolor i la dificultat per expressar-lo i parlar-ne és l’origen de molts mals que ens acaben portant a la consulta del metge.

Aquell mal d’esquena, uns marejos, trastorns digestius, mals de cap... sovint tenen origen en un dol que no hem paït, en el dolor per la pèrdua, en allò que no es va fer o que no es va dir i que sempre ens ha deixat el dubte de si haurien pogut fer que la vida de qui ens ha deixat hagués estat diferent i millor.

La complexitat de l’expressió de la pena es posava de manifest en costums tradicionals de la nostra cultura, com eren per exemple vetllar el mort, llogar les ‘ploracossos o ploramorts’ per a facilitar el plor als enterraments o vestir de dol complet.

El temps dona saviesa a les cultures. Totes tenien alguna manera de tractar la mort, alleugerir la pena i mantenir el record i respecte als avantpassats. Hem arraconat vells costums i potser no hem estat prou encertats en adoptar-ne de nous.

El temps ens ho dirà!

Comentarios
Multimedia Diari