Maria Josepa Massanés Dalmau: una dona de llegenda

En la llarga llista de dones oblidades que ofereix la història de la literatura catalana, M. Josepa Massanés Dalmau (Tarragona, 19 de març de 1811 – Barcelona, 1 de juliol de 1887) n’és una més.

D’una banda, aquesta escriptora tarragonina és una de les úniques tres dones incloses a la sala dels tarragonins il·lustres de l’Ajuntament de Tarragona, popularment la «Sala dels Penjats».

Entre els seus mèrits cal dir que fou la primera dona no religiosa i, per tant, no des de l’àmbit del poder sinó domèstic que s’atreví a publicar un llibre de poemes a l’Estat espanyol (Poesías 1941), evidentment en castellà, tal com van iniciar-se gran part dels autors de la Renaixença. I no només l’arribà a publicar, sinó que l’acompanyà d’un pròleg anomenat «Discurso preliminar» en què defensava i justificava alhora el dret de la dona a l’escriptura: «Se niega a esta preciosa mitad del género humano la aptitud para los trabajos intelectuales y, en caso de concedérsela, en caso de reconocer en la mujer las dotes de una brillante inteligencia, se la amenaza con el desprecio si intenta aprovecharse de tan estimable don, prestando que el saber la perjudica».

I no és tan sols en aquest pròleg que incideix en el dret de la dona a escriure sinó també en un poema, d’una gran ironia, anomenat Resolución i que forma part del seu primer llibre: «¿Qué yo escri-ba? No por cierto, /no me dé Dios tal manía, /antes una pulmonía; /primero irme a un desierto. //Antes que componer quiero /tener por esposo un rudo, /mal nacido, testarudo, /avariento y pendenciero. (...) ¿Escribir yo? ¡Cielo santo! /Mal me quiere usted, D. Juan. /¿Olvida usté el que dirán /y a cúanto me expongo, a cúanto? //¡Oh!, no habrá quien me convenza, /bien puede usted argüir. /¿Una mujer escribir /en España? ¡Que vergüenza!».

És, per tant, una de les precursores de reivindicar el dret femení a l’escriptura i no ens ha d’estranyar que un daguerreotip de l’autora encapçali la primera portada de la revista Feminal (suplement de la revista La Il·lustració Catalana, de caràcter feminista), és a dir, al número 1 publicat l’abril del 1907.

D’altra banda, amb la restauració dels Jocs Florals el 1859, Antoni de Bofarull publicà una antologia poètica titulada Trovadors nous en què inclogué dos poemes de Maria Josepa Massanés: La flor del cel i Lo postrer consol. Des d’aleshores Massanés s’incorpora plenament al moviment de la Renaixença escrivint en la seva llengua nadiua. Els lemes: pàtria, fe i amor vibren amb tota la intensitat en els seus textos. Fixem-nos-hi en aquest fragment del poema Als bons pagesos i proletaris de l’Empordà: «¿Que tenen los cantars /de ma nativa llengua, /que lo cor al sentirlos /bat més fort i depressa, /i somriuen los llavis /i los ulls s’humitegen? /¿No té harmonia i gracia /la parla de Castella, /dolçura la toscana /i forsa la francesa? /Doncs, ¿per què quan els càntics /nostres paisans aixequen, /ab accents d’alegria /d’amor o de tristesa, /totes les melodies /olvidem de la terra, /com tota veu s’olvida /sentint la veu materna?».

La llengua, la mare i el plor s’agafen de la mà a fi de posar en evidència l’emoció que la pàtria, sinònim de llengua i de mare a la vegada, produeix a aquells que se l’estimen plenament. Els seus poemes patriòtics contenen tots els requisits que qualsevol autor d’aquesta època usa per enaltir la terra que estima.

Cal reivindicar finalment l’obra i la importància d’aquesta escriptora que va gaudir d’una gran popularitat durant bona part del moviment de la Renaixença, que va merèixer tota la consideració de lletraferits com Rubió i Ors, Víctor Balaguer o el mateix Antoni de Bofarull entre d’altres i que al costat de la reina Elisenda de Montcada són les úniques dones que figuren a la Galeria dels Catalans Il·lustres que depèn de l’Ajuntament de Barcelona.

Una altra mostra de l’autora tarragonina és el poema Les Festes Majors a Catalunya: –Ja no existeix –direu– l’anciana, /la popular cantora humil, /la que senzilla ens inculcava /rica moral en pobre estil; /la que mirava aquexes festes /del temps passat records llunyans /que amb sant respecte servar deuen /quants tinguen sang de catalans.

No permetem que la seva veu s’apagui i que no s’arribin a fer realitat els versos que ella mateixa es va dedicar. L’Escola d’Adults de Tarragona (CFA Josepa Massanés i Dalmau) i el carrer que també porta el seu nom a la ciutat poden enorgullir-se de la personalitat que hi batega al darrere i que el grup de treball Veus de dona a Tarragona no para de reivindicar (ja.cat/veus de dona), sigui incloent-la en una ruta literària o fent-ne difusió amb una comunicació al X Seminari Internacional d’Estudis Transversals «Dones de Llegenda» que es farà a Altea el proper octubre.