Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

No hi comptaven amb les mares

| Actualizado a 20 octubre 2022 07:00
Arga Sentís
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

El passat dissabte 8 d’octubre es va presentar a Madrid, en un acte al Col·legi de Metges, AMANDA, Agrupació de Mares de Nenes i Adolescents amb Disfòria Accelerada. La Disfòria de Gènere Accelerada o d’Inici Ràpid (DGIR) és un fenomen nou que s’està produint als països occidentals, on s’està registrant un increment exponencial del nombre d’adolescents que de manera sobtada es declaren trans. Al Regne Unit, entre 2009 i 2018, l’increment va ser del 4.000%. La majoria (7 de cada 10) són nenes. La DGIR es propaga per contagi social, per grups d’amigues i per les xarxes, i durant la pandèmia s’ha amplificat.

La mateixa setmana en què es presentava AMANDA, el Congrés espanyol havia rebutjar les esmenes a la totalitat del PP i Vox al Projecte de llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets de les persones LGTBI (col·loquialment, Llei trans), i el projecte continuava la tramitació per via d’urgència a la Comissió d’Igualtat, o sigui, sense debat al Congrés i amb els terminis escurçats a la meitat. Segons la ministra d’Igualtat, aquesta norma és «la que més consens social genera». De consens no n’hi ha. El que sí que hi ha és molt desconeixement sobre el contingut de la Llei, en part perquè s’embolica amb una aparença de modernitat, diversitat i inclusió (embolicar sempre fa fort), i en part perquè qüestionar-la comporta un assenyalament públic, ho sabem prou bé les feministes que ens hi oposem amb arguments i rebem com a resposta acusacions de transfòbia.

Hi ha molt desconeixement sobre el contingut de la Llei trans, en part perquè s’embolica amb una aparença de modernitat, diversitat i inclusió

La mera existència d’AMANDA evidencia que no hi ha consens. Aquestes famílies s’han hagut d’organitzar per exigir parlar de les possibles conseqüències d’aquest projecte de llei estatal i de les conseqüències que ja estan tenint les lleis autonòmiques vigents aprovades per unanimitat i sense debat, segurament perquè ningú no s’havia pres la molèstia de llegir-les –sí, això passa–. Les lleis trans autonòmiques (15 en total) i els seus corresponents protocols han obert les portes de les escoles a organitzacions transactivistes que hi fan tallers on promouen la idea sexista que hi ha comportaments de noi i de noia, que el sexe es pot canviar i que es pot haver nascut en un «cos equivocat». Reivindicar una «identitat transgènere» pot ser per a alguns adolescents una explicació senzilla als malestars d’aquesta etapa de la vida, que poden respondre a moltes causes: la incomoditat amb el propi cos, dificultats de relació amb el grup, no encaixar amb els estereotips de gènere imposats, orientacions homosexuals no accceptades o, en el cas de les noies, voler fugir de la hipersexualització. En molts casos s’hi afegeixen problemes subjacents sense tractar –trastorns de l’espectre autista, alimentaris, TDAH, depressió– i en alguns antecedents d’assetjament i d’abusos. Però els protocols autonòmics impedeixen que s’explorin les possibles causes del rebuig al propi cos i imposen un tractament afirmatiu que inclou bloquejadors de la pubertat i acostuma a acabar amb hormonació creuada i cirurgia. El professorat ha de «detectar» els casos i iniciar els protocols de transició i les famílies s’arrisquen a perdre la custòdia del menor si s’hi oposen.

Per a les criatures que poden veure el seu cos i la seva vida irreversiblement danyats no hi ha reparació possible perquè només tenen un cos i una vida

Països on feia temps que s’aplicaven aquestes «teràpies afirmatives» estan fent ara marxa enrere. És el cas de Finlàndia, de Suècia, del Regne Unit. El Sistema de Salut Britànic ha tancat la seva clínica d’identitat de gènere de referència, Tavistok, que s’enfronta a la demanda d’un miler de famílies per negligència mèdica (diagnòstics erronis i tractaments mèdics perjudicials), mentre cada vegada apareixen més testimonis de destransicionadors (persones que havien fet la transició i, passada l’eufòria inicial, se n’adonen que no ha solucionat els seus problemes i que fins i tot els ha agreujat, però han de viure amb les seqüeles irreversibles d’aquella decisió). A Suècia l’estat està indemnitzant els destransicionadors afectats.

En canvi, a Espanya han ignorat el que està passant a altres països i han optat per un procediment d’urgència que no es justifica per raons objectives sinó per la necessitat partidista d’aprovar la llei abans d’acabar la legislatura (no és una suposició, ho va confessar públicament la secretària d’estat d’igualtat) i potser també per la voluntat d’amagar a la ciutadania el veritable abast de la proposta legislativa.

Hi ha moltes coses que cal discutir sobre aquesta llei, que permet la lliure elecció del sexe legal (art. 38) a qualsevol persona major de 16 anys (i als majors de 14 assistits pel seu representant legal o per un defensor judicial si els progenitors no hi estan d’acord). Però serà difícil discutir-les un cop aprovada, perquè inclou un règim sancionador (art. 76) amb multes de fins a 150.000 euros per sostenir postures contràries al que diu la llei, per exemple oferir teràpies no afirmatives encara que sigui amb la conformitat del pacient o dir que els homes no poden ser dones i que el sexe no es pot canviar. És important parlar de les conseqüències que pot tenir per a les dones una llei que desvincula la categoria legal sexe de la categoria biològica sexe i la substitueix per una «identitat sentida». Però parlar de com pot afectar a nens, nenes i adolescents és, a més d’important, urgentíssim. Les dones superarem aquesta contraofensiva del patriarcat que vol redefinir «dona» en base a un sentiment subjectiu. El moviment feminista, malgrat tot, en sortirà reforçat. Però per a les criatures que poden veure el seu cos i la seva vida irreversiblement danyats no hi ha reparació possible perquè només tenen un cos i una vida. I encara que els partits del govern no en vulguin parlar, ho hauran de fer, perquè, com diu AMANDA, no hi comptaven amb les mares.

Comentarios
Multimedia Diari