Ràbia

Tindria uns dotze anys, i encara ho recordo amb dolor: un dia, tornant de l’escola, no vaig poder més i vaig esclatar a plorar, confessant a la meva mare que hi havia uns nois a la meva classe que es ficaven amb mi pel fet de portar ulleres de pasta (aquelles que les mares ens posaven per anar al col·legi, perquè eren més robustes que les metàl·liques).

Només per portar ulleres, vaig rebre l’apel·latiu de «magoo» (en referència a la sèrie de dibuixos Míster Magoo, prou popular llavors). Tal honor me’l va concedir en Miguelito, el que avui diríem el mascle alfa d’un grup d’adolescents que ens havíem format en un col·legi masculí de capellans.

Miguelito també portava ulleres, i recordo que també eren ben grosses. Ell assenyalava i etiquetava, i la resta de babaus que li seguien la corrent, replicaven la mofa i l’escarni. Als escollits, ens tocava patir.

He pensat moltes vegades en tot allò, arribant a la conclusió de que potser aquells que assetgen, ja sigui verbal o físicament, ho fan per evitar que altres ho facin amb ells, generant una espiral diabòlica que no té aturador.

També he pensat en la manera en que em vaig refer d’aquella situació que em va anguniar durant pràcticament un curs sencer. Vaig tenir la sort de poder obrir-me a altres mons juvenils, i deixar a banda aquesta toxicitat que durant un temps de la meva vida em va atrapar. Repeteixo: vaig tenir sort, com també moltes amigues i amics de la mateixa generació, que vàrem viure situacions similars, però sense dubte, incomparables amb la sofisticació de l’assetjament que avui dia experimenten molts dels nostres joves.

El cas d’en Pol, l’adolescent de la Ràpita, em torna a posar davant del meu passat, però també del meu present, en tant que pare d’un jove amb autisme. L’escrit que ha fet públic el seu pare, en Josep, està ple de dolor. Però és la ràbia la que em porta a dir el següent: encara que no ho vulguin reconèixer les autoritats educatives del nostre país, els centres escolars no son espais segurs. I encara menys per aquells alumnes amb més vulnerabilitats, hagin estat identificades o no per part dels centres.

L’exposició que reben les noies i nois amb necessitats educatives especials, on la seva singularitat es troba a disposició de qualsevol desconsideració, no és un fet aïllat. Catalunya és una societat plena de fets aïllats, i fem malament si ens acostumem a veure les coses d’aquesta manera.

A mi, com a moltes famílies amb infants amb trastorns de l’espectre autista, se’ns va convèncer de les virtuts de l’escolarització ordinària doncs, ens deien, els nostres fills es formarien en igualtat amb la resta de companys. Sense més recursos que alguns professionals voluntariosos, sense haver convençut als equips docents del que representa educar als que més ho necessiten, hem pervertit la idea de la inclusivitat, que amb tant rebombori se’ns va vendre com a nou paradigma educatiu.

Què poc serveixen aquestes paraules tant boniques davant d’una realitat que es mostra tant dura amb els alumnes singulars. Les paraules no només no serveixen per a canviar les realitats, sinó que a vegades amaguen allò que passa. I la conseqüència de tot plegat és que els nostres fills no es troben protegits de la hostilitat que s’acarnissa en els més febles.

No fa falta que es facin inspeccions, que s’activin protocols, o que es convoquin a més especialistes per saber què és el que pot haver motivat a un alumne amb autisme, que era plenament conscient del menyspreu que rebia dels seus iguals, a voler llevar-se la vida. Només fa falta que ens atrevim a preguntar-nos perquè la societat (que també inclou l’escola), és tant cruel amb aquelles persones que necessiten més suport.